CRÍTICA

Les expectatives, per molt altes que fossin, van quedar esmicolades amb escreix en la visita d’un dels directors més carismàtics del moment i una de les orquestres més fabuloses del planeta. Comencem per la Simfònica de la Ràdio de Baviera, ja que l’exhibició de virtuosisme, cohesió, potència i precisió de què va fer gala a La consagració de la primavera va ser d’aquelles que deixen l’oient amb la boca oberta durant setmanes.

No va ser, tanmateix, un buit exercici de lluïment instrumental: aquests músics fenomenals s’escolten entre ells i en gaudeixen de manera evident i, a més, Dudamel va tenir cura de lligar cadascun dels elements de la frondosa partitura de Stravinsky en un tot coherent, atenent a la infinitud de detalls tímbrics i rítmics sense perdre mai el rumb ni, fet encara més remarcable, la natura dansant d’aquesta música. Els passatges ritualistes, amb un to d’inaprehensible amenaça, van conviure amb els esclats eixordadors de violència, controlats amb mà fèrria per la batuta. De fet, semblava increïble que el gest net i clar del veneçolà, fins i tot en els ocasionals rampells d’agitació corporal, pogués desencadenar aitals onades de xoc.

Un observador cínic podria al·legar que és fàcil épater amb Le sacre, però per la mateixa regla de tres encara seria més remarcable la versió que Dudamel va oferir de la Simfonia Pastoral, la part inicial d’un programa que confrontava dues obres separades per poc més d’un segle amb visions radicalment diferents de la natura (i de la relació de l’home amb ella). Davant l’atavisme primigeni de Stravinsky, la natura acollidora de Beethoven.

Amorosit en els dos primers moviments, Dudamel va reservar tot el tremp rítmic, que és un dels seus trets distintius, en l’exultant dansa pagesa del tercer i la tempesta del quart, abans d’un final d’una unció sincera. La corda bavaresa va respondre amb un so consistent alhora que perfectament diferenciat, mentre la fusta cantava amb efusió, com l’encisador diàleg entre la flauta i l’oboè a l’Escena vora el rierol. Potser va ser una pena que només la corda fos la protagonista de la propina, el vals de ritme irregular del Divertimento de Bernstein, però va ser un bona manera d’alleugerir l’atmosfera després de tanta natura sonora desencadenada.