CRÍTICA

Enrico Onofri. © F. Colletti (foto d’arxiu)

SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Tomoaki Woshida i Jackie Jaekyung Yoo, piano. Dir.: Enrico Onofri. Obres de Mozart i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 22 DE MARÇ DE 2014.

Poques composicions semblen més indicades per escoltar just després de l’equinocci de primavera que la Sisena Simfonia de Beethoven, més coneguda com a “Pastoral”, obra programàtica per excel·lència amb què un pot submergir-se en la natura. Aquesta va ser l’aposta de la Simfònica del Vallès per al seu primer concert de la nova estació, el 22 de març passat, acompanyant-la del magnífic Concert per a dos pianos núm. 10 de Mozart i un bon cartell de convidats: el violinista solista d’Il Giardino Armonico i director, Enrico Onofri, a la batuta i els pianistes asiàtics Tomoaki Yoshida i Jackie Jaekyung Yoo, guanyadors del Concurs Maria Canals 2013 i del Concurs Ricard Viñes 2011, respectivament.

Que actualment l’Àsia és un dels nuclis més importants en el món pianístic –per no dir el que més– és indubtable. Joves pianistes educats musicalment a Europa encaren grans concerts amb una actitud desinhibida carregats de velocitat com si haguessin nascut damunt d’un escenari, com era el cas dels dos convidats de l’OSV. Yoshida i Jaekyung Yoo van aconseguir una comunicació impecable, oferint una interpretació del Concert de Mozart amb la lleugeresa que millor expressa el que suposa aquesta obra de veritat: un joc de melodies entre dos pianos que es fan picades d’ullet contínuament, compost per un Mozart de 23 anys que, és molt probable, volia compartir amb la seva germana Nannerl el plaer de tocar amb una orquestra. Tot i així, Tomoaki Yoshida va regnar clarament durant l’obra: és un pianista viu però al mateix temps amb força control de les velocitats i una precisió detallista encara en els passatges més ràpids. Jackie Jaekyung Yoo és un altre tipus de pianista, amb una força més marcada i una pesantor, especialment en els registres greus, que la fan més lírica però al mateix temps menys detallista.

Enfrontar un repertori tan conegut sempre necessita punts de diferència que facin de la nova escolta una experiència diferent i igualment valuosa que les anteriors; en aquest cas la marca va residir en la direcció d’Enrico Onofri. L’italià és un director vitalista, mètric, de moviments molt concrets i estudiats, que no deixa passar ni tan sols una de l’enorme quantitat de variacions de dinàmiques que impregnen una partitura com la de Beethoven; veient-lo sobre la tarima sembla que el director respongui a una coreografia de moviments gairebé dansats, els quals arrosseguen tota una orquestra sencera. Amb ell, la Simfònica del Vallès va presentar una versió original de la Sisena, fidel a la composició romàntica de Beethoven, i el millor reflex de la passió d’Onofri per jugar amb les anades i tornades dels pianos i fortes del geni alemany. Òbviament, amb això, el quart moviment de la Simfonia conegut com “la Tempesta” va esdevenir el millor moment del concert. L’enteresa del cos sonor de la secció de vent de l’OSV –que pràcticament i en el bon sentit es menjava el gruix de l’orquestra– i l’encertada interpretació del breu passatge de la percussió van fer la resta. Tot un luxe quan, malgrat el poc risc que es pren en la selecció d’obres per a la programació dels cicles de concerts orquestrals, es decideix compensar-ho amb convidats com aquests.