CRÍTICA

Dit això, afegirem que el recital de Nina Stemme, la famosa soprano sueca, va tenir una primera part francament decebedora pel to insípid i avorrit amb què la cantant, de veu molt dramàtica i gairebé mezzosopranística, va oferir alguns bonics lieder de Schumann, entre els quals indubtablement el millor va ser Meine Rose, un dels sis poemes de Nikolaus Lenau musicats pel compositor. Després en va cantar uns de Mahler, de Das Knaben Wunderhorn i de poemes de Rücker, en un dels quals es narrava la història del nen que demana pa a la seva mare i es mor de gana sis dies després d’esperar debades que n’hi doni. Cert que a l’òpera hi ha arguments absurds i idees cretines, però hi ha cada text de lied d’una estupidesa impressionant.

El veritable recital va adquirir el nivell que s’esperava en la segona part. La mateixa cantant va semblar haver-se redreçat físicament i va cantar refinadament els Wesendonck Lieder de Wagner, realment superiors ( Träume potser per sobre de tots), i entrant en un repertori més canaille va cantar cançons de Kurt Weill, alguna en francès, i va concedir dues propines: Mein Liebe ist grün, de Brahms, i un altre Weill. Al costat del pulcre pianista Matti Hirvonen, el recital que havia començat desangeladament va acabar amb fortes ovacions.