CRÍTICA

Els programadors musicals sovint reaccionen com el gos de Pavlov: s’apropa Pasqua i de manera automàtica pensen en les Passions de Bach. Algú es recordarà algun dia de les cantates?

La Passió segons sant Joan tornava al Palau en tota la seva nuesa de la mà d’uns intèrprets bregats en aquests pentagrames. ¿Nuesa excessiva? Potser sí, perquè el plantejament de Maasaki Suzuki, d’una extrema pulcritud, no va aconseguir insuflar tota la vida necessària a la narració del patiment de Jesús. Les bases sobre les quals s’assentava la seva versió eren, tanmateix, d’una notable qualitat, començant per les forces, reduïdes en nombre, del Bach Collegium Japan que va fundar el 1990. La paleta instrumental va tenir una apreciable plasticitat (els planyívols oboès en el cor inicial), encara que l’orella no s’acabés d’acostumar a un omnipresent clavecí, una de les aportacions més destacables de la quarta versió de la partitura, l’emprada pel director japonès. Pel que fa al cor, Suzuki privilegia, més que una homogeneïtat a qualsevol preu, una marcada diferenciació entre veus, que sobresurten de manera prominent segons el passatge. Els intercanvis entre orquestra i cor en els moments més dramàtics van tenir prou agilitat, i els corals no van estar mancats d’intensitat, però la sensació de distanciament va ser una constant al llarg de la vetllada.

Uns solistes vocals amb més substància haurien ajudat força a donar un altre caràcter a la versió. A l’hora de la veritat, només la veu lluminosa de la soprano Joanne Lunn, diferenciant bé el caràcter de les seves dues àries, va assolir el nivell desitjat, per sobre d’un Evangelista (Gerd Türk) eloqüent tot i un agut difícil, i un baix (Peter Kooij) solvent. Molt discrets, en canvi, el contratenor Damien Guillon i les aportacions de dos integrants del cor.