CRÍTICA

Una obra tan plena de simbolismes i de sensibilitat com el Concert – en do major, a més–, el núm. 25 de Mozart mereix una versió sensible i plena de fantasia, perquè forma part del romanticisme, encara que utilitza recursos que sintonitzen amb una cultura cortesana ja en crisi, i que l’espectador encara comprenia. I la versió dirigida pel senyor Krivine –principal director convidat de l’OBC–, amb un pianista expert en versions originals, va estar molt lluny de la sensibilitat esperada. Un cert desordre en el complex orquestral al començament va donar pas a bon fraseig temàtic per part de Krivine, encara que el seu gest mai no va ser clar quant a la continuïtat del discurs. Un tempo àgil i ràpid va imposar un punt rítmic molt marcat, una mica nerviós, que va deixar poc espai a la il·lusió. Potser el va imposar el pianista Levin, que va fer una lectura eficaç perquè ho tenia tot a les notes, però superficial i de pocs contrastos i jocs de dinàmica.

Amb tot, si aquí esperàvem fantasia, tampoc no n’hi va haver en la Fantástica, la Simfonia op. 14 de Berlioz. I no a causa d’errors en l’orquestra, que va fer la seva feina amb bona disposició tenint en compte el que es va sentir. La versió de Krivine va deixar de banda l’ocasió romàntica d’aquest manual de tensions oposades que és el començament de la Simfonia en la qual es busca l’emoció, però no només es va veure la distància a les seccions, cas del vals –que el director sí que va sentir i va ballar, però per a si mateix, sense aconseguir treure-ho de l’orquestra i comunicarlo a l’espectador–, sinó en els solos, per exemple els de canyes, que van resultar poc expressius. La seva feina es va centrar en l’estructura arquitectònica i va obtenir bon efecte en general, encara que l’edifici va resultar anodí, tret de per la força mateixa del discurs de Berlioz.