CRÍTICA

Escriure sobre Tosca després de conèixer la mort de Gerard Mortier es fa una mica estrany, no debades Puccini representava l’antítesi de les idees del gestor belga. Certament, Tosca és un melodrama desaforat, però servit amb una habilitat teatral i un geni musical que deixen clavat a la cadira, sempre que es reuneixin les condicions apropiades. La nova producció del Liceu s’hi va apropar força.

Primer requisit: una Tosca que salti bé, i Sondra Radvanovski així ho va fer, i de cara al públic, que encara impacta més. La soprano nord-americana va ser una Tosca apassionada, només dues passes enrere de l’histrionisme, amb una veu penetrant que surava sense problemes sobre els més estrepitosos embats orquestrals. La coloració metàl·lica i un vibrato que molestarà o no segons el grau de tolerància la fan menys convincent en els passatges lírics (un Vissi d’arte més abrusador que imprecant) que en els dramàtics, d’aquí que la seva confrontació amb Scarpia fos, com corresponia, l’epicentre de la funció. Sense la foscor tímbrica que glaça l’espinada només obrir la boca, Ambrogio Maestri es va imposar per una caracterització insinuant i llefiscosa que creava més amenaça que si el baríton italià s’hagués dedicat a baladrejar.

Els recursos vocals espectaculars de Jorge de León, amb un terç superior que retruny com un canó, fan que aparquem els retrets a una línia de cant que, sense ser barroera, podria mostrar més cura amb les gradacions dinàmiques. En tot cas, aquest Cavaradossi va aguantar el tipus sense problemes davant una Tosca també de vocalitat cabalosa. Vladímir Baikov va ser un Angelotti rotund, Valeriano Lanchas un Sagristà més truculent que d’habitud i Francisco Vas un malèvol Spoletta.

L’orquestració de Puccini és una mina d’or, plena de combinacions tímbriques fascinants i amb un magistral treball harmònic que la batuta de Paolo Carignani va traduir amb un bon sentit del drama, tot i que la simfònica liceista va anar a menys en el seu rendiment. En una funció que va començar amb retard per la suma de la protesta dels treballadors del Liceu contra les retallades de la direcció amb la manifestació del Dia de la Dona, un cor just d’efectius es va fer notar en el Te Deum, ben complementat pels nens dels Amics de la Unió de Granollers.

La producció de Paco Azorín donava sense parar una de freda i una de calenta, bones idees contrarestades per afegits de collita pròpia (les escenes d’enllaç entre actes), sobrers en una trama tan compacta, tot plegat dins d’un marc general tenebrós que realçava més els efectes de contrallum de Pascal Mérat. L’acte primer va ser ben convencional fins que les santes i verges dels quadres van quedar despullades, sumant una nova profanació a l’expressada per Scarpia. Azorín la va encertar de ple en el disseny del mortal joc del gat i la rata entre Tosca i el baró (amb una fixació quasi fetitxista pel vestit d’ella), però mostrar els presoners trenca la claustrofòbia de l’escena. L’acte més fluix va ser el tercer, amb una lletja estructura metàl·lica que forçava un angle improbable a l’escamot d’afusellament. Atesos els vents que bufen al Liceu, veurem sovint aquesta Tosca.