CRÍTICA

Encara que no sóc dels que menyspreen Puccini, que sempre m'arrossega emocionalment amb els seus sobtats crescendo, em temo que les seves afamades òperes (juntament amb altres mostres del repertori més tradicional) acapararan la programació d'un Liceu que pretén conservar el seu públic (i no guanyar-ne de nou com va fer Gerard Mortier allà on va estar i com sovint ha intentat Joan Matabosch, que ja està marxant cap al Teatro Real) a través de les estratègies de l'actual direcció del teatre que, en l'estrena d'un nou muntatge de Tosca, va ser qüestionada per un grup de treballadors que, davant de l'entrada principal, van protestar mentre repartien un manifest amb aquest encapçalament: “La conselleria de Cultura vol enfonsar el Liceu, institució cultural d'interès públic.” A sota, s'especificava que, mentre es produeixen acomiadaments, el projecte d'externalitzar serveis i treballadors comporta una privatització que amenaça l'existència d'un Liceu veritablement públic.

Deixo constància d'aquesta protesta i del fet que, mentre també hi havia una manifestació a la Rambla amb motiu del 8 de març, es va fer entrar els espectadors d'esquitllentes per l'accés del carrer Sant Pau. Un cop a dins, la Tosca va ser la Tosca; és a dir, aquesta òpera que, sent potser poc revolucionària formalment, enganxa amb àries i motius recurrents seductors mentre desenvolupa dramàticament, fins a arribar a un final tràgic, un argument sobre la resistència en contra d'una tirania, que, a la Roma de principis del segle XIX, exerceix un malvat i lasciu cap de la policia recreant-se en un artista i una diva (Florian Tosca) amb una actitud menys política i moralment compromesa que la del seu amant, el pintor Mario Cavaradosi, si bé es resisteix per dignitat i per fàstic al setge sexual del temible Scarpia. Això últim s'explota en un segon acte terrible en què se senten els crits del pintor torturat. Aleshores el director escènic Paco Azorín (amb una proposta realista pel que fa a la decoració, tot i que es dilueix en el tercer i últim acte i en el primer, amb l'aparició de Scarpia confessant el seu desig per Tosca, les pintures religioses de l'església es muden en figures eròtiques) opta per treure la cortina del despatx del tirà i mostrar els presoners torturats. I, ai, ni es pot representar l'horror com si res (és a dir, banalment) ni s'intensifica l'efecte, sinó al contrari, amb aquesta visibilització.

En fi, la Tosca és de les obres que tenen guanyat un públic operístic ampli, que, en tot cas, exigeix un trio protagonista d'altura. El tenor canari Jorge de León, que va substituir l'indisposat Riccardo Massi, va començar una mica dubitatiu amb la Recondita armonia, però va anar guanyant fins a culminar amb una pletòrica E lucevan le stelle. El baríton Ambrossio Maestri va fer un Scarpia més temible amb la veu que amb la presència escènica i la gestualitat.

Com s'esperava, qui va triomfar plenament va ser la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky, que va cantar amb una gran intensitat i va fer que fins i tot el Vissi d'arte no fos un tòpic. El cas és que, sobretot en el primer acte, els cantants van haver de lluitar contra un volum orquestral excessiu en la mesura que Paolo Carignani va fer que l'orquestra del Liceu interpretés amb tensió. Potser massa. Però al final tothom semblava content. D'aquesta Tosca, potser se'n pot estar, però no sé si de la marxa del Liceu.