Cerca de crítiques

Enquesta

Liceu: Tosca: Serafin-Ferrero-Hendricks

10/3/2014 |

 

Programa: Tosca, de Puccini

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Em costa començar aquest apunt ja que vaig sortir del Liceu molt decebut i preocupat. Mentre baixava l’escala encara podia escoltar els aplaudiments i els bravos que es va endur quasi en exclusiva la senyora Serafin, pocs havien optat com jo per marxar mentre els cantants rebien els aplaudiments i tots els que ho fèiem o així m’ho semblava en a mi, amb la cara pagàvem.

Una Tosca s’ha de fonamentar en tres grans cantants, però també en una direcció d’orquestra i una producció, doncs bé, en la segona representació d’aquesta nova producció que es va estrenar abans d’ahir i que jo vaig veure ahir diumenge per la tarda en un Liceu pràcticament ple, no ho vaig saber trobar, és més, estic convençut que no és complia cap dels tres  requisits.

Comencem per Paolo Carignani que s’endú el dubtós privilegi de  retornar a la mediocritat a l’orquestra del Liceu i que jo ja creia desterrada després dels tres primers títols i els concerts simfònics que he assistit fins ara.

El so global va ser vulgar, el so individual d’alguns solistes no va ser gens distingit, el volum sempre exagerat i  sense matisos, sense cap recreació en els múltiples detalls orquestrals que Puccini posa a l’abast del director musical. Paolo Carignani s’estima més  fer rajar el so pel broc gros encara que això suposi menjar-se als cantants, sobretot si algun no té la potència suficient per batallar contra un mur quasi inabastable.

Se suposa que un director musical ha de ser capaç d’adaptar-se als cantants, és més, hauria de ser una exigència, sobretot si té tres repartiments diferents, amb cantants d’emissions i característiques vocals ben diferents. Potser els del primer cast són capaços de sobrepassar les seves batzegades, però els que tenia ahir a disposició, no, i estic segur que ell no varia gens el criteri, amb això ja ho he dit tot, però si el que ens diu, encara que sigui cridant, fos magnífic, atribuiria la mediocritat a la poca adequació vocal de les veus escollides, però  no només és això.

Quan es programen 15 representacions de Tosca, o qualsevol òpera, s’han de fer forçosament amb repartiments diferents i aquí rau un dels primers problemes d’aquesta Tosca.  Mentre que en les altres òperes programades fins ara, el segon repartiment tenia categoria, en aquest cas el dubtes ja sorgien del primer cast i el segon ni tan sols l’igualava, quedava d’antuvi per sota.

Avui parlo del segon dels tres repartiments previstos, però amb un canvi, ja que Jorge de León, el Cavaradossi que tenia que cantar diumenge, va cantar el rol en la funció de l’estrena de dissabte, ja que el Sr. Riccardo Massi de moment no cantarà (té previst fer-ho el 17,20 i 23 de març) i per tant el Liceu va decidir fer un  transvasament, una solució que a La Sonnambula li va anar molt bé, ja que tenia a la Sra Massis com substituta, però que lamentablement i segurament seguint criteris econòmics i tenint l’aforament quasi garantit, no es van escarrassar gaire en aquest imprevist i ens van assignar al  Sr. José Ferrero, un cantant que jo crec que no té el nivell per cantar un Cavaradossi al Liceu, però com que ell no va ser el pitjor de la representació m’estimo més no ser gaire cruel.

Martina Serafin és una notable soprano austríaca que en el Liceu ens va fer unes magnífiques Lisa a la Dama de Piques i Mariscala al Rosenkavalier. Ara torna amb Tosca i tot hi fer-ho bé, per a mi és una Tosca quasi irrellevant. Per què?, no ho sé, si bé cal dir que va anar evolucionen en la seva implicació, fent un tercer acte bo, però Tosca ja ha d’agafar-te des de abans que fins i tot entri en escena, amb els “Mario, Mario, Mario” del primer acte. Bona veu, intenció i bon fraseig, però no n’hi ha prou, mancava intensitat dramàtica i si bé és veritat que una mica més de benevolència de part del mestre Carignani que continuava dirigint com si tingués a dalt de l’escenari el torrent vocal de Radvanovsky, no li hagués anat gens malament. Serafin té una bona veu de lírica spinto, però no una veu de volum excepcional. Tot i que Azorín situa la majoria de vegades els cantants en un pla molt proper al prosceni, la veu no sortia amb la suficient llibertat, o ella no estava prou còmode i contenta  amb tot la que l’envoltava, i no m’estranya. En el primer acte va estar en una discreta correcció, en el segon una mica més intensa, però amb un “Vissi d’arte” sense gaire sentiment. En canvi en el tercer semblava que decidís, després de l’ovació rebuda en acabar la seva ària en l’acte anterior, que ella podia ser la triomfadora i va sortir molt més decidida, clavant un Do en la famosa “Io quella lama gli piantai nel cor” que feia presagiar un acabament més que digne en el valent “Triomfal” amb el tenor. Les seves frases finals van ser gaire bé espectaculars i va aconseguir fer un triomf d’una representació globalment mediocre. El Liceu li hauria d’agrair tota la vida aquest esforç, però per a mi no va ser suficient. En el tercer acte Tosca no pot alçar el vol, és massa tard.

En el panorama dels tenors operístics hi ha pocs Cavaradossi de traca i mocador, però millors que els presentats en el casts inicials, sí. Sabíem per tant, que tant amb Massí, com amb De León o Kim, i ara Ferrero, ens oferien quelcom més que dubtes, i encara que Cavaradossi canti poc, el que canta és essencial, l’error per tant era inicial.

Ferrero va començar nerviós, ho entenc, i amb evidents mostres de inseguretat, ja que potser ni tan sols havia assajat amb l’orquestra. Hi van haver significatius i perdonables desavinences amb el fossat, però tots ho haguéssim perdonat si en el fraseig de “Recondita armonia” hagéssim trobat alguna espurna d’elegància, de musicalitat, d’esperança si més no, de possible millora, però el silenci glacial en acabar denotava que el desencís era gran. Ferrero té una veu i un registre de tenor de veritat, però manca molt estudi, molt més treball i molt més rodatge abans d’aterrar en una Tosca liceista, això ho penso i així ho he de dir. Abans de cantar al Liceu (Ferrero ja havia cantat un Turiddu en els torns populars), hauria de fer-ho en teatres i temporades d’un altre nivell, ja que les platees al Liceu costen 220€, i per tant crec que el nivell havia de ser notablement superior. Això és així de simple, i encara que us sembli cruel no ho és, és una qüestió de qualitat/preu. A quins teatres es paguen 220€ per una platea?, i en aquests teatres, quins tenors canten Cavaradossi? Cap dels Cavaradossi anunciats mereixen que algú es gasti aquesta quantitat i això el Liceu ho ha de saber, i si fa 15 representacions les ha de garantir amb tenors a l’alçada, i si no han de fer aquests les platees no han de passar de  60€.

Ferrero va anar fent alts i baixos, desafinades alternades amb veu tremola i aguts més o menys ferms, però el que no té Ferrero i no sé si tindrà, és distinció, elegància, musicalitat  i la passió que Cavaradossi ha de transmetre en les seves intervencions. No n’hi ha prou en col·locar un agut a un Vitoria! sense vehemència, cal donar el to i l’accent per fer que “E lucevan le stelle” sigui quelcom més  que l’ària mil i una vegada escoltada en les millors veus i versions. Com a mínim ho ha de intentar, però ahir semblava que la feina era acabar l’ària sense accidents, i això el Liceu no s’ho pot permetre i el públic no s’ho mereix.

És clar que el pitjor ve ara, ja que el Scarpia del baríton (he dit baríton?) Scott Hendricks no és digne, que no sé si és el mateix que dir indigne, però en qualsevol cas va ser un Scarpia galdós. Hendricks que en havia cantat bé aquell inoblidable Krol Roger, va fer un mini Scarpia, un Scarpia de joguina, ja que la veu no té presència, cap presència davant de l’orquestra pucciniana i molt menys en mans de Carignani. No té registre greu, la veu és pàl·lida i cap sonoritat dramàtica, és poc consistent per imposar a les frases el verí i la intenció requerida. Un Scarpia pot optar, encara que en a mi no m’agradi, per no cantar i dir, com feia Carrolli imitant a Gobbi, és una opció davant de la impossibilitat de lligar les frases, per exemple, però un Scarpia mai pot quedar fos, ni inexistent, la veu ha de fer por i imposar respecte i autoritat. Amb Hendricks no va ser només en el final del Te Deum, on molts barítons amb facultats queden tapats, va ser una constant en tota la seva actuació. Ell es va esforçar en fer-ho teatralment bé, i és veritat que va treballar molt la part com actor, però ja li donarem el telefon de Xavier Albertí per tal de que el tingui present per la temporada del TNC, al Liceu no i com Scarpia, menys.  Quan va sortir a saludar al final, no es va notar cap reacció diferent per part del públic, de la donada a tots els altres rols secundaris, i es tractava de Scarpia. En realitat s’hagués hagut de protestar.

No parlaré gaire de la desagradable emissió de Alessandro Guerzoni com a Cesare Angelotti. Qualsevol baix del cor estic segur que o hagués fet amb més dignitat.

Bé el Sagristà de Valeriano Lanchas, també com actor.

Inexplicable que José Manuel Zapata, el que en altre temps semblava que tenia que ser un gran cantant rossinià, canti Spoletta. Quelcom que hauria de fer pensar molt al propi tenor i amb el que ha fet amb la seva veu i carrera, és clar que a aquestes alçades no sé si té gaire solució. El seu Spoletta va ser més aviat discret i no sé si vocalment massa caricaturitzat, o és que la veu ara ja és així?. Trist en qualsevol cas.

Jordi Casanovas va passar la prova del Sciarrone i no sé si el carceller que varem veure ahir era Dimitar Darlev o Pierpaolo Palloni, ja que ni la fulla de mà (després en parlaré), ni el web del teatre ho especifica. Bé doncs, el que fos ho va fer correcta i ja em perdonarà que no pugui ser més concret.

Elena Copons es va fer càrrec del rol del pastor i ho va cantar bé.

El Cor va forçar una mica per impressionar en el Te Deum o és que Carignani els hi va demanar? no ho sé, però em va semblar que en la cantata del segon acte hi va haver de tot una mica i no tot bo.

Bé el Cor Infantil d’Amics de la Unió de Granollers

Arribats a aquest punt la producció per bona que fos, poc podia fer per satisfer-me.

Jo penso que quan un teatre decideix fer una nova producció, aquesta en coproducció amb el Teatro de la Maestranza de Sevilla, és que vol dir alguna cosa nova sobre l’òpera escollida, ja que per dir el mateix que hem vist sempre, millor llogar-ne una de les mil i una que hi deuen  haver i n fer despeses innecessàries. Aquesta em sembla en a mi, que és una de les finalitats, entre moltes altres, que te un director artístic. En les noves produccions és on s’ha de veure la importància i el tremp del teatre en un projecte de creació artística, encarregat a un equip o a un director que ha de prestigiar amb la seva obra, el nom del teatre que li fa l’encàrrec.

Paco Azorín m’era conegut per ser l’escenògraf de Lluís pasqual, entre altres directors i jo crec que la “seva” Tosca ha quedat en això, en una escenografia única de solució més hàbil que bella, i no gaire cosa més.

Pràcticament tot era convencional, si bé Azorín ha volgut que es notés que tenia idees, idees que no fan més bona la història, ni la canvien, ni tan sols aporten res nou, però tenen la finalitat de fer-nos veure que el Sr. Azorín ha passat per allà.

Ja vaig comentar en l’apunt preparatori, que Puccini havia deixat tota l’acció molt acotada, però si el director d’escena decideix deixar-nos sense el ritual posterior a la mort de Scarpia, tan ben descrit per l’orquestra, ens ha de proposar quelcom prou interessant per omplir  el llarg andante orquestral. Azorín se n’inventa un altre amb poca gràcia i amb una innovació ridícula per part de Tosca quan s’acomiada de tots els torturats que encara romanen a la cambra de tortures i que queden a la vista en un moment concret de la tortura a Cavaradossi. És una solució inútil que vol deixar constància que Azorín ha fet alguna cosa. És clar que no és fins al final del tercer acte, mentre Tosca i Cavaradossi canten el duo, quan ens deixa la perla de la producció, el punt d’incògnit que ens ha de fer pensar en allò que ens vol dir i el que significa, qui sap si el missatge final. Tosca es treu el vestit imperi i es queda amb una combinació anys 40/50 del segle XX i es vesteix amb un vestit de la mateixa època (faldilla can-can), mentre li posa a Cavaradossi una camissa de màniga curta adient per anar a prendre el sol  la platja, i així és com s’acaba l’òpera, amb un salt de 150 anys, de la Roma de 1800 a la Roma de la dolce vita, i fins i tot els soldats que afusellen a Cavaradosi s’han transformat amb tristos i grisos Carabinieri. No té cap solta ni volta, a no ser que Azorín ens vulgui fer ballar la padrina, mentre es fot un tip de riure a les nostra esquena. Altre missatge jo no li sé veure.

Azorín no sap que fer amb Tosca i a part d’un decorat, que potser amb un disseny de llums més original, creatiu i atmosfèric lluiria més, es queda amb una convencionalisme escènic alarmant. El disseny de llums de Pascal Mérat és avorrit per fosc i pla. El vestuari de Isidre Prunés tampoc és gaire impactant i queda difós en la permanent penombra en uns clors poc agraïts.

Ja hem vist moltes coses i algunes excel·lents, per tal d’acabar veient com amb els últims compassos del impressionant Te Deum plouen pètals rosats del sostre , en un recurs d’espectacularitat provinciana, que potser és el que acaba sent aquesta producció, provinciana, com el cast i la direcció.

Aquest és el nivell que ens esperarà en el futur Liceu? Creuen que anuncien Tosca ja ho tenen tot garantit?, creuen realment que amb unes tarifes d’escàndol ens poden oferir un espectacle de ínfima qualitat? Si aquest és el pla artístic del futur ja m’han vist prou.

Finalment:

Hem estrenat nou format del full de sala, que ha passat de ser un únic full, a tenir-ne dos, a dos tintes i amb una fulla promocional del proper títol, ja amb descomptes. No cal ser un expert per veure que el nou full és més car, ja que el paper és més bo i amb fotografies a color de la producció (bellíssima per cert) de la propera òpera que ja anuncien amb descomptes del 15%. Lamentable!.

La ciutat invisible de Kitege és un espectacle que el teatre hauria de saber vendre. Des de fa setmanes i mesos en els mitjan de comunicació haurien de fer esment, s’haurien de organitzar conferències i actes informatius de caràcter promocional i gratuïts, per tal de crear interès en tota la comunitat musical, ja que és el títol més interessant de tota la temporada i un esdeveniment de primera magnitud, també de caire internacional. El Liceu en canvi tira la tovallola i ofereix per desesperació de qui hagi comprat entrades al preu original, descomptes a hores d’ara del 15% i aneu a saber fins on arribaran el dia mateix de les representacions

Doncs bé, el contingut informatiu dels programes de sala d’abans d’ahir i ahir anunciaven que cantava el Sr. Massí i Jorge de León, mentre que ens assabentàvem del canvi, tant el dia de l’estrena com ahir, per la megafonia  segons abans d’iniciar-se l’espectacle. Jo no sé que s’estalvien, però la imatge no és bona i el missatge que es després, tampoc. Insisteixo que hi ha qui ha pagat 220€.

La megafonia també va aprofitar el comunicat del canvi de tenors, per fer esment de la mort de Gerald Mortier, però sense demanar cap minut de silenci.

Em queden dues Tosca i gaires ganes no en tinc, potser deixant passar els dies…

Liceu, ves en compte, pots prendre mal.

In Fernem Land