CRÍTICA

Un marc ideal per apreciar la qualitat dels intèrprets i també un pas important al camí de donar a conèixer els nostres sense necessitat d’epígrafs localistes, per exemple. Pares inter pares, l’important és fer música amb majúscules. Disposem d’una nova generació que ens permet competir en l’àmbit internacional de tu a tu. Cal donar-los suport, i hi haurà molt bones perspectives si aquests joves segueixen la feina a fons.

El violoncel·lista Pau Codina i el pianista Marc Heredia (nascuts a Barcelona el 1988) van fer un programa en què van compartir una de les paraules majors de la cambrística: la Sonata per a violoncel i piano núm. 1 en Mi menor de Brahms. Solvència tècnica garantida, afinació precisa, caràcter ajustat en els espais estilístics propis de Brahms, joc de contrastos, i un brillant tour de force en el complex final.

Potser –hi són molt joves encara– els fa una mica de cosa la profunditat romàntica en el fraseig, per exemple en l’exquisida acumulació temàtica de l’Allegretto, però ja hi arribaran. Una bona versió que va ser introduïda per part del violoncel per una eloqüent i expressiva Suite núm. 2 de Bach, a distingir la Sarabande; i al piano, per dos Nocturns de Chopin i la transcripció de Liszt de la Mort d’Isolda de Wagner, un conjunt de menor identitat, però que va deixar veure un pianista que s’expressa ja amb llibertat en una recerca sensible del so. Enhorabona a tots dos, als organitzadors i al públic. Aquest és el camí.