Cerca de crítiques

Enquesta

Brahms, a cau d’orella

1/3/2014 |

 

Programa: Sergey Khachatryan i Lusine Khachatryan

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El violinista Sergey Khachatryan i la pianista Lusine Khachatryan van actuar al Palau de la Música dins del cicle Ibercamera. Els dos germans armenis van interpretar les tres sonates per violí i piano de Johannes Brahms (1833 – 1897).   

La música de cambra és un exercici d’intimitat. D’intimitat escènica, perquè arribà a les sales de concerts venint dels salons de palaus d’aristòcrates i cases de rics burgeses diletants. D’intimitat entre instruments que dialoguen. D’intimitat interpretativa, amb músics que es comuniquen amb una mirada, un gest, una respiració. Si, a més, els intèrprets són germans, aquesta sensació s’accentua. Com si l’escenari fos el saló de casa seva i el públic estigués convidat a mirar pel forat del pany.

Sergey i Lusine Khachatryan van acabar obrint les portes i convidant al públic a entrar al seu espai familiar. En presentar un dels bisos, ell es dirigí al respectable i explicà: “Avui és un dia molt especial. És l’aniversari de la meva germana”. Ella rebé amb un somriure tímid i còmplice l’aplaudiment del públic. I ell reblà: “Avui toco només per a ella”.

Però veient tocar Sergei Khachatryan hom pensa que hi ha una intimitat inconfesada. Veient-lo inclinar el cap sobre l’instrument, com si el recolzés en un coixí, veient-lo tancar els ulls i acostant l’orella a la tapa, es pot creure que toca per al seu violí. No s’escolta tocant, escolta la fusta cantant. Intimitat dins de la intimitat. I el seu Ysaÿe Guarneri del 1740 li correspon amb un so increïblement bell, especial, únic.

Brahms va composar les seves sonates per a violí, 0p. 78, 100 i 108, quan ja havia escrit la majoria de les seves grans obres simfòniques i concertants. Malgrat la diferència d’anys (la primera la composà entre 1878 i 1879, i les altres dues el 1886) es poden escoltar com una mena de tríptic. Per això, més enllà del compromís promocional (els germans Khachatryan les van gravar per al segell Naïve l’any passat) el programa del concert fou sòlid i coherent. Les sonates s’interpretaren per ordre cronològic. La primera part acollí les dues primeres, més cambrístiques, i la segona part la tercera sonata, més ombrívola, de dimensions gairebé orquestrals i més exigent tècnicament, sobretot en la part del piano.

Les sonates per violí de Brahms no són peces de lluïment, de virtuosisme vacu. Per això, sense focs d’artifici, cal explicar-les, cantar-les (hi ha cites de diversos lieds del propi Brahms). Els germans Khachatryan cantaren de principi al final, oferint una interpretació delicada, sòbria, transparent, còmplice. Posant la línia melòdica per davant de la vehemència. Des de l’inici del Vivace, ma non tropo que obre la idíl·lica sonata no. 1, fent cantar la corda sol fins no poder més  a l’Allegretto que tanca la segona sonata, o a l’Adagio de la tercera, fins la contundència rítmica i la solidesa pianística del Presto agitato final.

Aquesta no ha estat la primera visita dels Khachatryan a Barcelona. El públic només pot desitjar que no sigui la darrera. En la intimitat, cada vegada que vinguin serà una festa, amb o sense aniversari.

Oriol Saladrigas
Núvol