CRÍTICA

I crec que no van ser defraudats pels intèrprets, i en particular pel director Pablo González, que va imposar criteris, molt ben acompanyat per un formidable grup de solistes, un cor que cada vegada sona millor i una orquestra petita i atenta. Però el programa és digne d’elogi per la seva sensibilitat (en aquest sentit hauria merescut una il·luminació acurada), ja que va començar amb la Serenata per a tenor, trompa i cordes de Benjamin Britten, obra no gens freqüentada, molt bonica, de temps de la guerra europea, i que va tenir dos excel·lents solistes: José Manuel Gómez, que s’allista a l’OBC, i el formidable tenor Werner Güra.

Bona estratègia, la d’ajuntar aquesta obra amb el Rèquiem de Mozart, ja que –així és el nostre públic– hi ha noms que sembla que el foragiten, i tot i això hauran pogut comprovar l’encant d’aquesta música. Un altre prec a part del públic: podrien deixar respirar l’harmònica aroma del final de les obres sense trencar la màgia amb el soroll operístic de l’aplaudiment esperant només un moment?

I amb això passem al Rèquiem, que mereix una prolixa valoració de la feina per parts. En principi, exquisida la selecció del quartet solista (cosa no freqüent) que va fer gala de subtil fraseig, color i musicalitat, a més de bona feina de balanços, amb timbres molt definits i claredat de registre i articulació. Bravo. Un altre per al cor preparat per Mireia Barrera, que va matisar amb contrastos delicats, claredat a les entrades, i una tensió enorme en el discurs. I, finalment, la direcció de González (en aquesta ocasió amb eloqüent braç esquerre) que hi va tenir molt a veure perquè va plantejar una versió personal, sense exageracions, de llenguatge incisiu molt marcat, però alhora amb bones dinàmiques i fraseig eloqüent i elegant que va subratllar el dramatisme de l’obra, amb bona resposta de l’orquestra, en particular dels trombons.