CRÍTICA

Iván Martín (foto d’arxiu)

PALAU 100 PIANO. Iván Martín, piano. Obres de Beethoven i Chopin. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE FEBRER DE 2014.

El pianista canari Iván Martín és un dels pianistes espanyols més aclamats a nivell nacional i internacional. Amb una intensa activitat concertística que l’ha portat a actuar per nombrosos escenaris europeus, asiàtics i americans, té un futur ple de compromisos amb concerts a la Xina, el Canadà, els Estats Units i diversos països europeus. Pianista que mostra tant una predilecció per la música de Bach, com d’autors com Scarlatti i el pare Soler, fins a arribar a la música contemporània, el seu estil posseeix unes qualitats innegables que n’ajuden a explicar el reconeixement unànime.

Martín va actuar al Palau amb obres a bastament conegudes del catàleg de Beethoven i Chopin. El que més destaca del seu pianisme és la seguretat tècnica, la precisió en l’articulat i la netedat sonora en els passatges de més demanda de tempo. Sigui el cas de la Balada op. 23 de Chopin o de la Gran polonesa brillant (obres que ha programat en diverses ocasions i que coneix sobradament), la seva dicció clara i precisa li permet superar amb una seguretat tècnica absoluta qualsevol tipus de compromís virtuosístic.

Però Martín creiem que encara pot anar més enllà. Si bé el seu Beethoven va resultar a nivell tècnic impecable (va ser curiós que al da capo de l’exposició del primer moviment de la Patètica tornés a repetir el “Grave” inicial, i no passés directament a l’“Allegro di molto”), la mateixa tècnica sembla anar en detriment d’un major aprofundiment en l’obra a nivell estilístic, fet que repercuteix en una certa fredor. El seu estil resulta objectiu i clar, però hi ha moments que les dinàmiques, els frasejos i un cert “deixar-se anar” s’haurien de posar més al servei de l’estil de l’autor i de l’obra que interpreta.

L’èxit de Martín rau en la seva seguretat infal·lible, en la capacitat de poder endinsar-se en partitures tan diverses estilísticament com el “Prestissimo” de la Sonata núm. 1 de Beethoven, la sublimitat dels dos Nocturns de Chopin programats o les complexitats de la Gran polonesa. Martín s’aferra a una seguretat absoluta damunt l’escenari i les seves facultats el converteixen sens dubte en un dels més destacats pianistes espanyols de l’actualitat, malgrat que li manca, al meu entendre, un major endinsament en l’estètica de les obres que passen per les seves mans.