CRÍTICA

Valoro l’ocasió de subratllar a través de la música la necessitat de pau, justícia i concòrdia, ben dites, pel senyor Forcano; el que no em queda clar és el camí musical de l’última activitat de Jordi Savall. Resulta de gran interès la presentació de quatre molt bons músics armenis amb la música de la seva cultura, la bellesa del so del petit duduk (entre oboè i fagot), però no veig amb claredat la presència de les violes europees, ni d’una percussió molt regulada i de l’orgue.

El resultat és, com sempre en mans de Savall, de garantia, i a més sonava molt bé, encara que la il·luminació no permetia saber del contingut de les boniques cançons tan ben interpretades per Aram Morvisyan. Calia intuir el lament, l’exaltació, en una mena de trànsit entre allò que abans feia l’etnomusicologia i que es va desvirtuar comercialment com a músiques del món. Al mig, una proposta de fusió, amb músiques que ajudaven el gaudi emocional, i que segurament hauran sonat a glòria als espectadors –deixem de banda el preu de les entrades– coneixedors de la tradició armènia. Una proposta entre el simbòlic i el mer espectacle, per a la majoria no il·lustrada en aquestes tradicions.