CRÍTICA

© Erich Maier

IBERCAMERA. Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski. Ignasi Cambra, piano. Dir.: Valeri Gergiev. Obres de Mozart i Mahler. L’AUDITORI. 11 DE FEBRER DE 2014

Dimarts passat L’Auditori va registrar un ple absolut en el retorn de l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de Sant Petersburg amb el seu director titular, Valeri Gergiev, habitual i molt apreciat del cicle Ibercamera. Ja són vint anys els que fa que Gergiev recala a Barcelona en aquest cicle, i en aquest temps ha abordat un catàleg immens, que inclou des de simfonies de Brahms, Mahler i Berlioz, fins a òperes de Rossini, Wagner i Txaikovski, passant per les grans cantates escèniques de Prokófiev (Aleksandr Nevski) o els espectaculars ballets d’Stravinsky (L’ocell de foc, La consagració de la primavera i Petruixka), entre moltes altres obres.

En tot aquest temps, l’Orquestra Simfònica del Mariinski, amb la batuta de Gergiev s’ha anat refinant, ha anat agafant cos i perfilant un so que, sense deixar de ser característicament rus, pot abordar passatges delicats, com els moments cambrístics de la Cinquena de Mahler, sense acusar duresa o un cert embrutiment del so. I tot i això, la seva versió de la Cinquena de Mahler explorà fins als límits els ritmes marcials, amb una “Trauermarsch” d’impacte i, en conjunt al llarg de la simfonia, unes dinàmiques contagiades de vehemència poc austríaca i, aquí sí, molt més russa en els seus efectes. Una obra que manifestament traspua la inquietud que causaven a Gustav Mahler els dos temes més presents en la seva vida i la seva obra: l’amor i la mort. La mort, tan consubstancial a la natura, i alhora tan temuda per la condició humana; l’amor, tan desitjat i alhora tan temut per la por de perdre’l, troben en aquesta Cinquena una canal oberta als sentiments més cobejats per Mahler. Si el segon moviment apunta les tres primeres notes del tema de Tristany i Isolda, el tercer moviment, l’“Scherzo”, que inclou una fuga entre riallera i formal –de retorn als orígens–, ens porta als moments de distensió tan comuns i evidents en Mahler, en què sembla riure’s de totes les seves pors. Així doncs, l’“Adagietto”, aquella declaració d’amor oberta i despullada, tan vulnerable, a la seva promesa Alma Schindler, esdevé un moment de transcendència i alhora humanitat absolutes, sempre en aquella eterna contradicció en què es mou Mahler, i que, en definitiva, viu immergit l’ésser humà. Els contrastos, tan ben apuntats per Gergiev, agafaven desprevinguts l’oient en un “Adagietto” colpidor, en què el silenci va dominar absolutament la sala, per deixar pas a la tendresa més pregona, al sentiment d’amor més pur. I, tal com Mahler demana, tornar a la majestuositat de la natura que ho controla i dirigeix tot, amb una majestuositat imponent i grandiloqüent.

El jove pianista català Ignasi Cambra va interpretar el Concert per a piano i orquestra núm. 21 de Mozart. © Erich Maier

Però la humanitat també es va fer palesa en la primera part del concert, en una dimensió molt més propera, molt més cambrística i planera, com és la de la música de Mozart. Una humanitat que té a veure també amb la senzillesa dels gestos i amb la naturalitat dels fets consumats, tot veient entrar el pianista guiat pel braç ferm i obert de Gergiev. El Concert per a piano i orquestra núm. 21 de W. A. Mozart va ser la carta de presentació del jove pianista català Ignasi Cambra, avalat pel mateix Valeri Gergiev i Josep M. Prats, promotor d’Ibercamera. Més enllà de la “limitació” física de Cambra, el fet de ser invident, Cambra va demostrar com aquesta aparent limitació es pot transformar en un avantatge, amb la generació d’un “sisè sentit” que té més a veure amb l’espacialitat o dimensionalitat abstracta que produeix el so que no pas amb la que, en el fons, limita el fet de comptar amb el sentit de la vista. Més enllà de la precipitació pròpia de la joventut i de l’ímpetu que acompanya l’entusiasme juvenil, Cambra va mostrar un talent evident, i una tècnica entre intuïtiva i absolutament precisa, que admirà el públic. I, si bé la maduresa que requereix l’edat i l’experiència ja arribarà amb els anys, el que és segur és que les capacitats expressives hi són i, així, el seu Mozart sonà delicat, amable, fluid i encisador. Qui signa va escoltar tot el concert amb els ulls tancats i va poder comprovar com, en la foscor, la música esdevé encara més embolcalladora i transcendent i, en efecte, la dimensió espacial es dilueix en una amalgama sonora que acarona, abraça i transporta… cap a una altra dimensió.