CRÍTICA

© May/Zircus

TEMPORADA OBC. Javier Perianes, piano. Dir.: Thomas Dausgaard. Obres de Gerhard, Saint-Saëns i Schumann. L’AUDITORI. 31 DE GENER DE 2014.

El pianista andalús Javier Perianes es retrobava aquest cap de setmana passat amb l’OBC a L’Auditori per interpretar el Concert per a piano núm. 5 de Saint-Saëns. Perianes havia actuat per darrer cop com a solista dins la temporada de l’OBC el mes de març de 2010 amb L’Emperador de Beethoven i ara ha corroborat que travessa a nivell artístic un moment pletòric. Premi Nacional de Música 2012, nous enregistraments dedicats a Beethoven, Debussy o Chopin, i una activitat concertística nacional i internacional constant, que –a tall d’exemple– inclou actuacions els propers dos mesos per diverses ciutats espanyoles, i a Portugal i Kuala Lumpur, portant simultàniament un repertori immens, amb obres concertants de Ravel, Chopin, Falla, Beethoven i Mozart.

Perianes, amb una interpretació plena de sensualitat, romanticisme, apassionament i solvència tècnica va recrear el darrer dels Concerts per a piano de Saint-Saëns i es va guanyar l’aplaudiment unànime del públic. L’ús de certes escales orientalitzants i el fet d’haver estat escrit a la ciutat egípcia de Luxor fa que aquest concert del compositor francès sigui conegut amb el sobrenom de “l’Egipci”. Amb un gran acompanyament d’una orquestra dirigida per a l’ocasió per Thomas Dausgaard, Perianes, amb claredat de gest, sentint-se a gust amb la riquesa temàtica i profunditat harmònica que emana del concert, va recrear un Saint-Saëns refinat, colorista, expressiu, sempre amb la justa mesura per captar tota l’aroma romàntica que constantment brolla d’aquesta partitura complexa i meravellosa. Com a cloenda, la Serenata andalusa de Manuel de Falla, una obra que interpreta i domina (com bona part del repertori espanyol) d’una manera exemplar.

L’Orquestra va obrir el concert amb la sempre benvinguda Pedrelliana de Gerhard, una de les obres simfòniques més reeixides del compositor de Valls i que pel seu colorisme, espectacularitat i riquesa d’orquestració posseeix un atractiu musical indiscutible, tant per al públic com per als intèrprets. Si el director danès Thomas Dausgaard –que dirigia per primera vegada l’OBC– va aconseguir un resultat esplèndid, tant en l’obra de Gerhard com en la de Saint-Saëns, va mostrar-se més irregular en el transcurs de la interpretació de la Segona Simfonia de Schumann. Amb una orquestra que va mostrar un gran nivell en els passatges de màxima exigència tècnica (de manera remarcable la secció de violins en l’scherzo i en el finale del darrer moviment), a la versió li va mancar certa fluïdesa i fins i tot majestuositat sonora. Esplèndid l’“Adagio espressivo” (un dels moments simfònics més bells de tota la història de la música), amb un treball encomiable de les fustes, en una versió tècnicament impecable però mancada d’una major claredat en els matisos que permetessin gaudir de tota la seva càrrega romàntica.