CRÍTICA

Frübeck va mostrar un estat fenomenal. És un director de la vella escola – majoritàriament i tret de molt brillants excepcions (Kleiber, Karajan, Bernstein i altres de grans)–, aquella que apuntalava l’expressió amb un sinfonisme potent, d’orquestres de gran plantilla.

Frübeck és eloqüent en el repertori alemany, i que en aquestes partitures més sensibles com les de Beethoven, respon als mateixos paràmetres expressius del tardo-romanticisme. I ara, amb aquesta orquestra de la qual és titular des de fa un parell d’anys, ha desplegat les mateixes formes. Hi ha en termes generals dues formes de treballar l’expressió, una centrifugadora (Falla, Debussy) que va cap a l’interior i que connecta amb el llenguatge poètic, i una altra de centrípeta (Stravinsky), que projecta directament des de l’escenari, gairebé sense passar per l’interior del director. I a la meva manera de veure aquesta última, directa, és la de Frübeck. I el va posar en evidència en la seva versió de la Simfonia núm. 8, a l’opulent final del primer moviment, en l’ostinato de les fustes, al començament del segon, i en un fer fluir el discurs per la seva pròpia estructura més que per la seva matèria intrínseca en el quart, entre altres coses. La Novena, en canvi, ofereix més perspectives per a l’expressió que resideixen en la seva pròpia estructura, com és l’últim moviment, en el qual el director va estimular la gran arquitectura, acompanyat per una orquestra eficaç i sobretot pel cor. I aquest és capítol a part: preparat per Mireia Barrera, va ser sorprenent, en claredat, en expressió, en qualitat de les veus, un luxe, a més, aquesta iniciativa d’Ibercamera de disposar d’aquests grups per fonamentar una proposta de qualitat amb excel·lent direcció.