15/1/2014 |
Programa: Broadway
Lloc i dia:Auditori
Segurament ha sorprès molts abonats de l’OBC i melòmans aquesta incursió de l’orquestra en territoris poc habituals. La seva estada de vacances va estar marcada per un molt bon concert de Berlioz, sensible, i a la tornada, per aquesta aposta Broadway. Arriscada, però benvinguda per molts més. I és que, en aquest petit món de la clàssica, els compartiments són estrets. Ens han ensenyat una història de la música que no és la real, sinó la imposada per academicismes i prejudicis. El que distingeix el segle XX és aquesta capacitat d’obrir camins més democràtics, i inesperats de vegades, per a l’expressió musical. Vivim d’esquemes imposats pel consum i pels interessos de sectors petits. Entre l’artista que assumeix que el públic ja el comprendrà (tret de superioritat), i el que amb art també dialoga de tu a tu. I aquest tu a tu arriba per aquí almenys –en visió historicista– fins a Mahler, o Xostakóvitx. I l’òpera, que intenta buscar nous camins que no són fàcils de trobar, i anomena opereta o sarsuela o comèdia musical gèneres en els quals hi ha obres mestres. La música es manifesta en moltes formes i no hi ha dubte que són la sensibilitat i el públic els que donen carta d’identitat. Públics grans o petits, depèn, però les coses al seu lloc i gran música per a diferents interessos i conceptes creatius.
En aquest sentit, aquesta experiència de l’OBC ha resultat molt positiva. En principi, i fonamentalment, perquè ha proporcionat un moment de felicitat als que hi han assistit. La presentació amb obres de Cole Porter a la seva encantadora obertura Kiss me Kate, així com La vida és bella que va obrir el programa o el seu impressionant duo de High society van assenyalar punts de referència en la segona part, amb un altre duo fulgurant ( Anything you can do) d’Irving Berlin. I no diríem menys del duo d’amor ( All I ask of you) d’El fantasma de l’òpera i de la formidable versió per Louisa Lydell de Don’t cry for me (Evita), totes dues de Lloyd Weber. Cantants de bon nivell, les seves versions van ser molt aconseguides a la segona part, mentre que no van assolir el caràcter, ni l’orquestra ni ells, en el West side story de Bernstein.
Molt bona feina en general, una il·luminació formidable i un bon equilibri al programa, contrastat i dinàmic. Un apunt. Brillants les cançons de Les misérables de Claude M. Schönberg; espero que també ens apuntem amb entusiasme a les del seu col·lega homònim.