Cerca de crítiques

Enquesta

Un deliciós regal de Nadal

30/12/2013 |

 

Programa: 'Cendrillon' de Massenet

Lloc i dia:Liceu

Un deliciós regal de Nadal: 'Cendrillon' de Massenet al Gran Teatre del Liceu amb una màgica Joyce DiDonato El Gran Teatre del Liceu ha tancat un 2013 molt crític a nivell institucional amb dos èxits consecutius que, com a mínim, han tingut la virtut de donar una mica d’aire a una afició preocupada pel rumb encara incert de la institució. Després del cinisme barroc d’Agrippina, les festes de Nadal han estat amenitzades per un conte amb tots els ets i uts: Cendrillon. L’èxit de les dues funcions vistes de l’obra de Massenet es deu a un equip compacte i de qualitat, amb noms propis de pes com el de certa mezzosoprano de Kansas. Va meravellar com a Angelina a La Cenerentola de Rossini i ara ha enamorat com a Lucette en aquesta Cendrillon: Joyce DiDonato es confirma com la Ventafocs dels nostres millors somnis. La veu cremosa, l’extrem refinament d’un cant franc i natural, enriquit per incomptables irisacions, la presència lluminosa (espectacular en el vestit de ball), tot contribueix a que DiDonato ens regali una composició d’una tendresa commovedora en totes les seves intervencions. L’òpera de Massenet no podia tenir millor defensora en la seva estrena al Liceu, però per sort DiDonato no estava sola. Alice Coote va ser un Príncep Blau més apassionat que depressiu, un adolescent afamat d’amor servit per un fraseig irreprotxable i un timbre incisiu, amb cert tint acidulat, a diferència del de la seva enamorada, amb el qual, no obstant, es va fusionar de forma admirable en els dos grans duos al seu càrrec, ja fos amb la il·lusionant descoberta de l’ésser anhelat a l’acte segons o la desesperació del tercer. Totes dues van comptar amb l’ajut inestimable de la Fada d’Annick Massis, en un benvingut retorn al Liceu després d’una llarga absència. La soprano francesa va estar impecable en la pirotècnia i en les alades volutes art nouveau que Massenet va escriure per a un personatge molt més actiu que en el conte de Perrault que va inspirar el llibret d’Henri Cain. Diuen que no hi ha papers petits per a grans cantants, i Laurent Naouri ho va demostrar amb un Pandolfe bonifaci que va resistir com va poder els assalts d’Ewa Podles. La contralt polonesa va deixar anar tots els frens com a la hilarantment monstruosa Madame de la Haltière. Amb ben poc per cantar, Cristina Obregón i Marisa Martins van ser, com calia, dues germanastres ben ridícules, mentre que l’ampli equip de comprimaris (esperits, criats, cortesans) va rutllar sense ensurts. Estrenada el 1899, Cendrillon no és cap obra mestra (l’ofici predomina sobre una inspiració intermitent), però sí una peça encisadora si es troben els ingredients apropiats com els reunits pel Liceu. Des del fossat, sir Andrew Davis (el millor director convidat que hi ha passat en lustres?) va equilibrar amb saviesa els diferents aspectes de la partitura de Massenet, des dels pastitxos que homenatgen el Grand Siècle francès fins a la lleugeresa derivada d’Offenbach, sense oblidar les efusions més romàntiques, això sí, evitant en tot moment que el sentimentalisme consubstancial al compositor francès no degenerés en una sobredosi letal de sucre. Laurent Pelly signa tot un homenatge a la màgia del conte i l’escriptura, amb el text de Perrault escampat per tot el decorat de Barbara de Limburg, una màgia triomfadora quan la Fada precipita el final apareixent sobre una gran pila de llibres. Tot i certa tendència a l’exageració i al toc grotesc, Pelly és un gran director de comèdia, i aquí va ridiculitzar sense pietat l’ambient de la cort gràcies als fantasiosos vestits de les pretendents (dissenyats per ell mateix junt amb Jean-Jacques Delmotte) i la coreografia desencaixada de Laura Scozzi. Al mateix temps, el director francès sap alleugerir el seu traç en les escenes entre els enamorats i la transformació de Ventafocs en princesa radiant va tenir la màgia necessària. La producció, originada el 2006 al Festival de Santa Fe, ja amb Joyce DiDonato com a protagonista, va arribar fa dos anys a Europa en una coproducció entre el Covent Garden, La Monnaie, Lille i el Liceu. Fora bo poder seguir jugant en la mateixa lliga si mai l’encara mig escapçat teatre de les Rambles torna a tenir una direcció artística ambiciosa.
Xavier Cester
El cronista errant