Cerca de crítiques

Enquesta

La importància de la memòria (històrica)

30/11/2013 |

 

Programa: L’ATLÀNTIDA de Manuel de Falla

Lloc i dia:LICEU

L’ATLÀNTIDA de Manuel de Falla. Àngel Òdena. Gemma Coma-Alabert. David Alegret. Francisco Vas. Àlex Sanmartí. Maria Miró. Elena Copons. Anna Tobella. Mireia Pintó. Anna Alàs i Jové. Inés Moraleda. Mariel Aguilar. Ofèlia Sala. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. Cor dels Amics de l’Òpera de Girona. Dir. musical: Josep Pons. LICEU. 27 DE NOVEMBRE DE 2013. Cinquanta-dos anys després de l’estrena de l’obra pòstuma de Manuel de Falla, L’Atlàntida –que va comptar amb Eduard Toldrà i Victòria de los Ángeles entre altres artistes il·lustres–, el Gran Teatre del Liceu tornava a acollir-la en concert, i encara amb alguns dels presents en aquella estrena memorable entre les files d’aquesta recuperació. Obra inacabada, Ernesto Halffter va tenir la tasca difícil i desagraïda d’acabar la feina començada per Manuel de Falla, per tal que l’obra pogués ser editada –per Ricordi– i interpretada. Si bé havia de ser estrenada en vida del compositor i en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona el 1929, Falla mai no va acabar la composició de l’obra, que en alguns fragments quedà només apuntada. El poema de Jacint Verdaguer que tant va fascinar Falla és la base d’una obra que recull l’univers mitològic que envolta la desaparició de l’illa o continent de l’Atlàntida (situada al mar Mediterrani) a causa d’una catàstrofe natural, i la vincula a la creació de la península ibèrica amb la separació d’Europa per l’aparició dels Pirineus i l’apogeu imperial d’Espanya amb la conquesta de les Amèriques per part de Cristòfor Colom. Obra fragmentària a causa dels avatars del seu procés compositiu –la darrera revisió del mateix Ernesto Halffter data del 1976, versió de Lucerna escollida pel Liceu–, però també a causa de la important retallada a què ha estat sotmesa en aquesta interpretació al Liceu, L’Atlàntida és, també, una rara avis en el catàleg del compositor gadità. L’Atlàntida, cantata escènica inicialment concebuda per ser representada, és una obra eclèctica en estil que, a més, requereix una gran quantitat d’efectius musicals en escena per a un rendiment artístic reduït. Disposar de catorze solistes vocals i un cor de grans dimensions, igual que l’orquestra, per a una representació d’una hora i quart, és un repte difícil d’assumir econòmicament, i encara més difícil en temps de crisi. Però, tot i això, és una obra de qualitat, vinculada també a una història il·lustre –l’estrena a mans de Toldrà al Gran Teatre del Liceu– i que val la pena recuperar assíduament. En aquesta cantata ens trobem un Manuel de Falla poc habitual, amb un ús del ritme i la melodia i el preciosisme habitual en el seu so “ibèric” ben diferent del que acostuma a mostrar en obres com La vida breve, El sombrero de tres picos o El amor brujo. Aquí no hi ha cante jondo –no li escau–, sinó una solemnitat pseudotràgica –el cor és el cor grec que actua de narrador i dialoga amb el públic–, que només es veu interrompuda per les puntuals intervencions solistes. Ofèlia Sala va interpretar el paper de Reina Isabel. © Antoni Bofill Ofèlia Sala va interpretar el paper de Reina Isabel. © Antoni Bofill I si algun mèrit té aquesta reposició és, sens dubte, la presència íntegra de solistes catalans –essencialment joves– en l’àmbit vocal. Començant pel corifeu en la veu d’Àngel Òdena, que és qui té més pes vocal al llarg de l’obra i que va defensar amb la rotunditat vocal que acostuma a mostrar, i acabant per la delicada i deliciosa reina Isabel d’Ofèlia Sala, l’única cantant capaç d’evocar el record de la seva il·lustre antecessora en la part, Victoria de los Ángeles. Excel·lent el planter femení, liderat per la Pirene de Gemma Coma-Alabert –de veu rodona i endolcida– i seguit de les set plèiades magníficament defensades per Mireia Pintó, Elena Copons, Anna Tobella, Anna Alàs i Jové, Inés Moraleda, Maria Miró i Mariel Aguilar. El Gerió Tricèfal va tenir uns solistes de luxe, amb l’histriònic Francisco Vas com a veu cantant i David Alegret i Àlex Sanmartí apuntant oportunament els estirabots propis del monstre. El Cor del Liceu, reforçat per cantants del Cor dels Amics de l’Òpera de Girona, no va defallir, que ja és molt, atenent al pes específic que té en l’obra, mentre que el Cor Vivaldi, i en particular la solista que va intervenir en la part final de l’obra, van estar impecables. Josep Pons coneix molt bé aquesta obra, ja que no és la primera vegada que la interpreta, i si bé l’orquestra va estar eficient, no li hauria anat malament algun assaig extra. La programació de L’Atlàntida servia de recordatori i commemoració del 75è aniversari del concert a favor de les víctimes dels bombardejos que va dirigir el mestre Pau Casals al Liceu. El mateix teatre acull l’exposició “Pau Casals i el compromís amb la pau” al Foyer del Liceu fins al 7 de gener de 2014. Cap autoritat presenciava ahir el concert. Esperem que no sigui a causa de la temàtica de l’obra –si bé el text de Verdaguer és en català. No convindria accentuar actituds de rebuig al patrimoni històric per desavinences ideològiques, tal com ho posava de manifest ahir amb un comunicat el Cercle de Cultura, en manifestar públicament el seu desacord amb el títol del simposi organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014”, que compta amb el suport institucional del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. El conflicte és, precisament, una mala via per defensar els drets, com el mateix Pau Casals va defensar tota la seva vida.
Mercedes Conde Pons
Revista Musical Catalana