CRÍTICA

Després dels oblidables concerts verdians, el Liceu alça realment el teló com cal: amb una òpera. Millor encara, amb una gran òpera händeliana (tot i ser inèdita fins ara a Barcelona) servida per un espectacle senzillament memorable. El muntatge de David McVicar, amb esplèndida escenografia i vestuari de John Macfarlane i efectista il·luminació de John Constable, situa l’acció original –la Roma imperial del segle I d.C.– en els dies actuals, tot i certes atemporalitats que converteixen el drama original en una sàtira politico-familiar a l’estil de serials televisius que tenim en la memòria. Els genials anacronismes, la hilarant coreografia d’Andrew George i les escenes més grotesques no estan renyides amb una lectura profunda de l’obra, gràcies a personatges molt ben construïts i que ajuden a llegir Agrippina com el que és: una sàtira del clavegueram de la política, que justifica prescindir al final del personatge de Juno.

Harry Bicket lidera un equip musical de primer ordre. Especialista en Händel i habitual al Liceu, el director britànic ha posat en marxa una partitura llarga i exigent, exemplarment tractada en els recitatius i magníficament dirigida en les àries, abundants i amb no poques picades d’ullet expressives i descriptives. La bona resposta de la reduïda orquestra del Liceu ha contribuït a un èxit més de Bicket entre nosaltres. L’equip vocal, unitari i de primeríssim ordre, gaudeix de felices individualitats, començant pel rol titular, servit per una incisiva Sarah Connolly de gran presència escènica. La Poppea de Danielle de Niese, que per fi debuta al Liceu, ha tingut els components propis d’un personatge sensual i manipulador alhora en una interpretació impecable. També ho ha estat el Neró de Malena Ernman, amb un treball actoral majúscul al costat de les seves companyes. Franz-Josef Selig ha estat el Claudi calçasses que reclama el llibret de Grimani, però amb la rotunditat exigida per la música de Händel. Tornava al Liceu un contratenor de raça com David Daniels al servei d’un Ottone antològic. Un trio d’excel·lents secundaris (Henry Waddington, Dominique Visse i un de vegades desaprofitat Enric Martínez-Castignani) assumia respectivament els rols de Pallante, Narcís i Lesbo.

Queden cinc funcions, és a dir, cinc oportunitats més per poder veure i gaudir aquesta Agrippina. Un consell: no us la perdeu.