CRÍTICA

La col·laboració entre institucions culturals és una política lloable no només en temps de penúries pressupostàries com les actuals, sempre que hi hagi un objectiu definit i la suma sigui superior a les parts per separat. A la vista del Rèquiem a la memòria de Salvador Espriu , la col·laboració entre el TNC i L'Auditori deixa com a mínim perplex. Què volia dir el subtítol Espectacle a partir de l'obra de Xavier Benguerel ? Fora dels jocs de llums que van salpebrar la vetllada, el suposat espectacle va consistir simplement a fer que orquestra, cor i solistes creuessin el carrer per passar d'un escenari habilitat per rebre'ls en millors condicions a una Sala Gran d'acústica plana i seca. Ja va ser un senyal observar com al programa de mà havia desaparegut la referència a Xavier Albertí com a responsable de la dramatúrgia, perquè va ser invisible.

Una batuta eficaç

El Rèquiem de Benguerel, estrenat el 1990, és una partitura imponent, d'una escala fora de l'abast de la majoria de compositors catalans -cap institució del país encarregaria ara una peça amb tants efectius- i una estructura a mig camí dels referents de Verdi i Britten, però la batuta eficaç de Miquel Ortega no va poder airejar una atmosfera monocroma. Al costat d'una OBC poc més que complidora, la Coral Càrmina i la Polifònica de Puig-reig van oferir un so tremolós i poc empastat. Les intenses intervencions de Maribel Ortega, Marisa Martins, José Ferrero i Àlex Sanmartí van ser l'escassa compensació a la grisor predominant.

Queda, per descomptat, el gran reclam de la sessió: el retorn de Josep Maria Flotats al teatre que va fundar i del qual va ser foragitat. La lúgubre solemnitat amb què va llegir els versos d'Espriu va ser la certificació que érem davant un nou exemple de la més eixorca cultura oficialista. Més que un homenatge, va ser una llosa sobre el poeta.