Cerca de crítiques

Enquesta

Josep M. Flotats torna al TNC

18/11/2013 |

 

Programa: 'Un rèquiem per a Salvador Espriu' de Xavier Benguerel

Lloc i dia:TNC

Ha de ser trist tornar al TNC amb un rèquiem, vaig pensar quan Flotats va començar a dir els versos eixuts d’Espriu: “He donat la meva vida pel difícil guany d’unes paraules despullades”. Però ‘Un rèquiem per a Salvador Espriu’ és també una celebració. I com tot rèquiem, un cant de resurrecció,  resurrecció en aquest cas per a un actor que amb un retorn gairebé litúrgic tanca una ferida tant personal com institucional.

Xavier Albertí li ha reservat per més endavant, aquesta mateixa temporada, un Marivaux, però aquest primer contacte amb el públic té la solemnitat d’un ritual que ha permès escenificar d’una manera molt nítida aquesta resurrecció. Hi va ajudar en gran manera la il·luminació de l’espectacle, a càrrec d’Ignasi Camprodon, que va saber graduar els moments en què la lux aeterna de la partitura eleva els cors a una altra dimensió.

Com a narrador de l’espectacle, Flotats manté en tot moment la discreció, reduint intervenció i èmfasi al mínim en un escenari colossal que aplega fins a 150 intèrprets entre cor, solistes i orquestra. El mateix Camprodon ens explicava que la nit abans de l’estrena, en ple assaig general, Flotats va decidir autoretallar-se tres estrofes per por de fer-se feixuc.

Josep M. Flotats va recitar Espriu amb la seva entonació habitual, marca de la casa. No és fàcil modular la ganyota transcendent del poeta. L’engolament i les vocals llargues de Flotats s’adiuen amb l’Espriu més fúnebre, però estan al límit quan surt la ganyota del poeta rere el trèmolo transcendent. El desesperat dolor d’Espriu és esdrúixol i els rapsodes saben molt bé que rere les esdrúixoles s’hi amaguen paranys perillosos.

Per a molts, el trumfo de la nit no va ser Espriu ni Flotats, sinó Xavier Benguerel. Quantes vegades hem pogut sentir composicions d’aquest músic en directe a Barcelona? Xavier Albertí reivindica així el patrimoni musical contemporani amb una producció en què ha involucrat l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), la Coral Càrmina i la Coral Polifònica de Puig-Reig.

 

El solistes Maribel Ortega, José Ferrero, Àlex Sanmartí i Marisa Martins completen el repartiment. Miquel Ortega i Jordi Casas (cors) han dirigit aquest rèquiem amb pocs assaigs per integrar tot el conjunt, però han assolit una compenetració extarordinària. Cada funció haurà estat més afinada que l’anterior i la d’avui diumenge, l’última, serà probablement la més acabada de totes.

El rèquiem de Benguerel oscil·la entre l’austeritat de la pregària més íntima i l’expressió més atronadora del dolor. Molt vent i molta corda, amb les timbales relligant l’orquestra i un cor concentrat, d’una potència esclatant. En el programa de mà acordeònic que fan ara al TNC, hi llegim un comentari interessant del crític Tomàs Marco: “El rèquiem de Benguerel oscil·la entre l’amplitud de mitjans que utilitza i l’ús econòmic d’una part mínima de l’orquestra”. Albertí ha fet una tria de la partitura i n’ha suprimit alguns moviments, com ara el Kyrie, reduint-la a una extensió de 1h i 15′ que l’han fet més digerible. Sigui com sigui, som davant d’una obra important, desconeguda pel gran públic, que sembla que ja va servit amb els clàssics de Mozart, Schumann, Verdi o Fauré.

Probablement un dels millors actes de l’Any Espriu. Molt recomanable.

Núvol. Castafiore
Bernat Puigtobella