CRÍTICA

Atractiu doblet inaugural de la temporada del Palau de les Arts de València amb 'La traviata' i 'La valquíria'. La idea de reunir durant una setmana Verdi i Wagner, aprofitant la celebració del seu bicentenari, s'ha saldat amb un èxit artístic i de públic, sobretot en les funcions de dissabte i diumenge.                                 

Malgrat les severes retallades que pateix el teatre valencià, que l'obligaran a interrompre la temporada durant tres mesos i acomiadar 40 persones, la seva intendent i directora artística, Helga Schmidt, ha donat una altra vegada mostres d'imaginació per utilitzar els escassos recursos de què disposa. Per iniciar el curs, ha ofert una proposta tan possibilista com brillant en la línia d'una programació sense riscos i que asseguri la taquilla, a més de posar en pràctica una fórmula que permet que molts aficionats de fora de la ciutat hi viatgin per disfrutar d'un 'pack' programàtic tan suggerent.

Estrena accidentada 

Però res hagués estat igual sense l'incondicional suport d'un implicadíssim Zubin Mehta, que ha treballat durant més d'un mes amb una intensitat impròpia dels seus 77 anys, perquè l'orquestra, el cor i els cantants donessin el joc que exigien dos reptes tan compromesos.

Ell ha estat el gran triomfador d'aquestes vetllades, en què ha portat els seus músics a les cotes d'excel·lència habituals de l'ara retallada formació i ha aconseguit un assemblatge amb les veus gairebé perfecte. I això que la primera funció de 'La traviata', a l'octubre, va començar accidentada, el tenor Ivan Magri (Alfredo Germont) va haver d'abandonar l'escenari per un  problema de cervicals i ser substituït per Nikolai Schukoff, que era a la platea veient la funció en un descans dels preparatius de 'La valquíria'.

Portentosa Yoncheva

Posteriorment va assumir el paper Aquiles Machado i, en la representació de diumenge passat, qualificada per Schmidt com "la verdadera estrena" de l'obra de Verdi, va tornar Magri al costat d'una portentosa Sonya Yoncheva, que va brodar el paper de Violetta, amb una segura i bellíssima vocalitat i una poderosa vis dramàtica. Els llargs bravos i aclamacions en la seva actuació són la confirmació que la cantant búlgara, guanyadora del concurs Operalia el 2010, aviat estarà entre les imprescindibles dels grans teatres, com ja va passar amb el descobriment de Nino Machaidze.

Aquest és precisament un dels valors afegits de Schmidt, capaç de trobar veus joves i amb talent que encaixin amb la sòlida base estable de les formacions del Palau. Aquest mèrit, unit al del manteniment de la col·laboració de Plácido Domingo, són les seves grans cartes. El tenor-baríton dirigeix aquesta temporada 'Manon Lescaut', de Puccini, i cantarà el rol de Simon Boccanegra, en l'òpera verdiana del mateix títol. A més, el Centre de Perfeccionament que du el seu nom aporta veus per als rols complementaris dels repartiments, com passa amb l'actual de 'La traviata'.

Veu emergent

A 'La traviata', a més de la felicíssima aparició de Yoncheva, l'Alfredo de Magri va tenir pes dramàtic però li va faltar una mica de regularitat interpretativa. Fantàstic l'emergent baríton veronès Simone Piazzola com l'atribolat Giorgio Germont i a bon nivell la resta del repartiment. Tots es mouen amb desimboltura en el marc del cèlebre i llogat muntatge de Willy Decker per al Festival de Salzburg. El rellotge gegant de l'escena és una metàfora de la pugna de Violetta amb el temps i la mort que l'espera. Molt atractiu el vestuari i els moviments del cor.

Curiosament l'actual titular de l'orquestra, Omar Weil Wellber, només es responsabilitzarà de cinc concerts simfònics, faceta en què també participaran Mehta, Riccardo Chailly i Ottavio Dantone, responsable de 'L'italiana in Algeri', òpera de Rossini oferta amb el ja conegut muntatge de Joan Font de Comediants.
 

'Anell' equilibrat

En el cas del segon títol de la tetralogia de 'L'anell del nibelung', amb responsabilitat de la reposició a càrrec del valencià Alex Aguilera, han tornat a predominar les virtuts que la van fer famosa fa sis anys: un tractament rigorós de l'esperit de l'obra de Wagner, amb un imaginatiu desplegament de recursos tecnològics i de cultura mediterrània que ajuden a seguir la trama.

El muntatge segueix sent vigent, amb escenificacions tan brillants com la de l'arbre on hi ha l'espasa Nothung i efectes especials espectaculars com l'arribada de la primavera i l'anell de foc, a més del moviment de grues per separar déus i humans, a vegades una mica sorollós.

Descartada la sorpresa, l'interès se centrava en el repartiment, diferent en diversos casos al d'anys enrere però prou equilibrat per tirar endavant, amb nota, la representació. Schukoff va compondre un bon Siegmund, pletòric de matisos i amb poderós volum. Una solvent Heide Melton (Sigliende) va encapçalar el trio de protagonistes femenines, on Jennifer Wilson (Brunhilda) va brillar mostrant energia i carisma, i Elisabeth Kulman (Frickca) va ser una intimidant i lírica deessa. Va aguantar Thomas Johannes Mayer com a tonant Wotan i Stephen Milling va ser un Hunding de primera.

Tant a 'La traviata' com a 'La valquiria' va tornar a enlluernar l'orquestra, amb un contrastat i brillant so que va marcar els passatges més emotius i èpics de les dues obres. Val la pena viatjar a València només per sentir aquesta formació.