Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
El contratenor aclamat
30/10/2013 |
Programa: Intèrprets: Philippe Jaroussky, contratenor. Orchestra Barocca di Venezia. Director i clavecí: Andrea Marcon
Lloc i dia:Liceu
No és el primer cop que el públic del Liceu aplaudeix un contratenor; ja han passat els temps en què sentir aquesta veu al Liceu era una raresa. Però l’acollida a Philippe Jaroussky en una tarda encara estival va ser de les que fan època, i sonorament compacta. El cantant va demostrar que s’ho valia, malgrat cantar un repertori basat en un compositor barroc que havia cantat el cèlebre castrato Farinelli, i del qual al Liceu han arribat poques notes: Nicola Porpora (1686-1768), operista famós en el seu temps i, ja madur, mestre de Haydn, és un autor virtualment inèdit.
La seva presència lírica la va iniciar la refinada Orchestra Barocca di Venezia, excel·lentment dirigida per Andrea Marcon, que va contribuir molt a l’èxit de la sessió, intercalant peces d’altres autors de la mateixa època (Leo, Sardi, Geminiani), i en la qual Jaroussky va lluir una veu clara de contratenor sopranista de timbre grat i de flexibilitat a tota prova, i tot i que es trobava més còmode en les àries emotives i de sentiment que en les exhibicions de coloratura (per bé que en va fer, i no pas poques), les seves actuacions van ser refinades i d’indubtable bellesa, i va sobresortir en àries de la Ifigenia in Aulide (1735; molt notable Le limpid’onde, a la segona part del recital) i en una ària d’un Orfeu (1736) que va acabar d’una manera espontània i divertida. Les dues darreres peces, de l’òpera Polifem (1735), eren especialment adequades per a la manera de cantar del contratenor, que va fer molt d’impacte, sobretot en la titulada Alto Giove, que va repetir en un dels tres bisos.
En canvi, en una d’aquelles típiques àries de tempesta, de Semiramide, regina dell’Assiria (1724), Jaroussky potser no va arribar a l’altura de les exhibicions que en àries semblants ha fet a vegades la seva col·lega, la volcànica Cecilia Bartoli. Tampoc no va ser gaire oportú que aprofités per presentar-se (a si mateix i al director), cadascú amb una bufanda del Barça, al segon dels tres bisos, modèlicament interpretats. No calia barrejar les coses, tot i que s’ha de valorar el detall de simpatia cap a la nostra ciutat.
ROGER ALIER
La Vanguardia
