CRÍTICA

I aquest concert dirigit per Emmanuel Krivine no va tenir prou entitat en aquest sentit, va ser anodí. L’OBC és una bona orquestra, sobretot perquè té molt bons músics, però no veiem una orientació adequada. En la confecció d’aquest programa es barregen estils molt poc afins, com el de la Burlesca per a piano i orquestra, de Richard Strauss, de caràcter poc transcendent, amb dues obres que requereixen profunditat conceptual. Així, l’Obertura Egmont op. 84, de Beethoven, que requereix un exercici de tensió i contenció, de profunditat, s’ofega sense la respiració adequada. I com va passar amb el Schubert que va tancar, només l’episodi final va resultar de bona musicalitat, encara que en els dos casos força superficial.

La presència de la Burlesca va interrompre, amb ampliació d’orquestra i canvis a l’escenari, la continuïtat. Potser en funció del jove i bon pianista Chamayou es va programar aquesta obra, que aporta ben poc. Mentrestant, l’orquestra, que busca refermar-se en les dificultats del repertori clàssic, es va veure en un món diferent i distant. I si mirem als últims mesos, l’exercici no sembla haver afavorit el bon propòsit de millorar so i aprofundir en les articulacions de conjunt, coses que arriben amb un treball sistemàtic.

I així va arribar el desenllaç en la Simfonia en do major D. 944, de Schubert. I un festival de desencerts en el treball expressiu de Krivine, amb una orquestra que amb feina ben feta és bona. Accents, matisos dinàmics, falta de contrastos en el fraseig quant a tensions i profunditats, i uniformitat de tempo, que va treure profunditat i fins i tot gràcia. Els temps finals van ser més coherents, encara que va faltar caràcter a un director que va mirar massa des de fora la partitura. Esperem que el temps i la feina facin que aquestes apreciacions siguin paper mullat.