CRÍTICA

Aquestes músiques del Renaixement –i les contemporànies– desperten altres inquietuds. Ja no tenim –d’acord, res no és etern– el formidable festival de música antiga; no queden espais identificables per a la música d’avui, el Liceu ens proposa edulcorants verdians, l’OBC expandeix les seves vacances en detriment de la profunditat, i sembla que els que decideixen són les agències de caçatalents. És alarmant que es deixi arbitrar gent de tan escassa formació cultural. A Esade han tret l’àrea d’humanitats.

Que els polítics –per a això hi són– assumeixin decisions (recordem el cas recent de l’Auditori) i, si no és així, que deleguin en els tècnics, que per això tenim màsters especialitzats, bones escoles de música i humanitats... i sobretot gent que treballa amb objectius de qualitat, des de fa molts anys. Així ho fa Musica Reservata, que mostra un nivell en la seva especialitat polifònica que només trobem a Centreeuropa. I que proposen una manera diferent de la dels seus col·legues. En escoltar les seves versions de polifonia del Renaixement/Barroc espanyol, sorgeix la reflexió. Els brillants grups britànics o alemanys mostren alta qualitat, precisió total, jocs d’articulacions i dinàmiques, formes de dir que els identifiquen, una certa austeritat en el gest musical. Ja els Concilis d’aquells temps censuraven el lluïment individual de les veus.

I és que hi ha altres maneres d’entendre aquestes Antífones, Motets, Responsoris i Himnes, de Tomás Luis de Victoria (1548-1611), aquí interpretats. I Musica Reservata al·ludeix més a la intimitat, al caràcter sensible, a la percepció de cada moment, al diàleg, que fa d’aquestes músiques –que, en definitiva, són litúrgiques– una qüestió més humana amb tot el que suposa, fins i tot en el color. Faltava a la bonica nau, per completar l’equilibri buscat i aconseguit, sense excessos d’aguts, i la bona percepció de la naturalitat, una llum més adequada, més tènue. Bellíssim tancament amb l’Himne Vexilla Regis, que va elevar l’espiritualitat de la sessió.