CRÍTICA

El Quartet Casals. © Josep Molina (arxiu)

Cada actuació del Quartet Casals acaba, sense excepcions, amb una explosió d’aplaudiments generosa ben esquitxada amb bravos entusiastes. Aquest fet demostra fins a quin punt aquest conjunt ha aconseguit, per una part, un clima d’adhesió incondicional generalitzat i, per una altra, com és d’intensa la seva capacitat de comunicació, de penetrar en els espectadors.

I aquest segon component em sembla especialment destacable. Aquest jove i expertíssim conjunt aplega, sobre la base d’una elevada qualitat individual i d’una sintonia de criteri plena, un substrat de goig de viure la música que ho inunda tot. Les seves actuacions desborden energia, potència, vitalitat, i joie de vivre… musical, és clar; i aquests factors, no cal insistir en això, per força es traspassen a la platea. Així va ser aquesta vegada –impossible que fos altrament–, en un terreny a més tan ben disposat per a ells com la canònica de Vilabertran.

A partir d’aquí hom s’atreveix –i ja és atreviment– a entreveure algunes ombres, o una lleu ombra, centrada en el fet que aquesta manera de fer, tan i tan d’agrair, tan i tan rotunda, algunes vegades s’imposi més del compte pel que fa a la manera d’abordar cada obra en les seves característiques més individualitzades i subtils; o sigui en la seva concepció més profunda. O el que és el mateix, que el segell “Quartet Casals” no suri massa per damunt, com crec que va passar per exemple en el Quartet en Sol major, KV 387 de Mozart que va obrir aquest concert. O com es pot esdevenir en alguna o algunes altres obres en què aquest segell encaixi menys. O que hi encaixi menys que en el Quartet número 11 en Fa menor, op. 122 de Xostakóvitx que va envair el recinte literalment d’intensitat i plenitud musical. O l’impressionant Quintet per a cordes en Do major, D. 956 de Schubert, autèntic banquet musical, servit pel Casals amb una exuberància de recursos abassegadora, exultant, imposant i tot el que hi vulgueu afegir. Aquí el Quartet Casals va exhibir sense reserves la grandesa de les seves virtuts, el seu virtuosisme –valgui la redundància– de bona llei, el seu capital de recursos expressius més consistents. I compte, afegim-hi l’encert de la tria d’un col·laborador tan notable com Eckart Runge.

Crec que hi ha una qüestió de fons, insisteixo en el pla del que només és una lleu ombra: si el segell o marca està al servei de… o s’ha d’imposar a… I que consti que aconseguir un segell/estil/marca propis, en el sentit de personalitat individualitzada, és un valor important i no gens fàcilment abastable.