CRÍTICA

El violoncel·lista Pau Codina (foto d’arxiu)

La fi del concert que va oferir el cel·lista Pau Codina i el pianista Jean-Paul Pruna, en la programació de “segona divisió” de la Schubertíada de Vilabertran va deixar la privilegiada sensació que allò que vàrem escoltar va ser música sense epítets; en la més exacta, autèntica i excelsa accepció del mot. Que tal com va sonar la coneguda i bellíssima Sonata en La menor per a arpeggione i piano, D. 821 de Schubert havia estat concebuda pel seu autor per sonar exactament com va sonar de la mà d’aquest jove duo. I això val també en tot exactament per a la versió de la Sonata número 1 en Mi menor, op. 38 de Brahms.

Obres de característiques diferenciades, van ser traduïdes de manera natural, sense virtuosismes gratuïts, sense càrrega emfàtica, sense ànim de forçar cap mínim recurs épatant. La bellesa lluminosa de l’obra de Schubert i l’elegància profunda de la de Brahms van arribar a l’espectador de manera penetrant com una pluja suau que no marca solcs profunds però que ho amara tot de substància sanitosa. Fora tota guspira d’exhibicionisme buit, de concessió espúria, d’escapades i himnes al sol. Tot devocional, tot autèntic, tot càlid i tot natural. I també, definitiu, tot transcendent. Aquí podríem parlar de transcendència musical natural, de transcendència sense estridències, sense proclames, sense fanfares estilístiques proclamadores. Però que deixa un solatge profund i enriquidor. I aquest és un valor enormement preuat.

Permeteu-me un afegit: Pau Codina, oblidem-nos de la seva jove edat, mereix alineacions en encontres –cicles– principals en les programacions de casa nostra. Factors mercadològics a part, els mèrits hi són indiscutibles.