CRÍTICA

Hi ha apostes que pel seu profund sentit poètic i la seva extrema sensibilitat necessiten marcs com el del claustre de l'església del Carme de Peralada. Aquest és el cas de WOW!, vuitena òpera d'Alberto García Demestres (Barcelona, 1960), un compositor dotat d'un sisè sentit per trobar en les paraules alienes l'essència d'un discurs propi. La màgia de l'espai va ser el rail idoni perquè circulés l'emoció d'una partitura basada en el lirisme dels textos de Walt Whitman i Oscar Wilde, ordenats en el llibret per Demestres.

Antoni Comas, Juan Martín-Royo i Elisenda Pujals, a Peralada. JORDI MESTRE

L'autor, al capdavant d'un ben acoblat quartet d'intèrprets i els cantants Juan Martín-Royo (Whitman), Antoni Comas (Wilde) i Elisenda Pujals (Woman), va assumir la detallista direcció musical de l'aclamat muntatge, i Xavier Albertí hi va posar l'elegància escènica. Amb l'únic attrezzo d'un llit per a un Whitman en els seus últims dies i l'aprofitament dels arbres, la creu i la tomba del claustre, el director del Teatre Nacional de Catalunya n'ha tingut prou per compondre l'atmosfera de la producció. La camisa de dormir blanca i la barba que va exhibir Martín-Royo durant la funció i el vestit negre de Comas, tots dos lligats a l'època dels fets contrastant amb el look de Pujals com a dona d'avui que introdueix el públic en l'imaginari del poeta, hi van jugar també un gran paper.

L'expectació per aquest espectacle, que va ser gravat en HD per TV- 3 i per Radio Clásica, va portar fins al claustre el conseller Ferran Mascarell, Carlus Padrissa, de La Fura, el compositor francès Philippe Fénelon i el director del Centre d'Art Contemporani de Nova York, Jim Shaeffer, entre altres.

PETÓ REVELADOR / El repte era majúscul. Convertir en òpera un text tan essencialment poètic i sense acció podia acabar en fiasco. Tret de l'accentuació de l'esporàdica relació entre els dos personatges i el mític òscul, exposat amb delicadesa, que va disparar els rumors sobre l'homosexualitat de Whitman, no hi havia gaire argument per sostenir l'espectacle. Però això no va passar perquè la composició i el bon gust en el tractament de les veus de l'autor van acabar imposant-se.

La formació, amb un especial rol de la percussió, va projectar sons de la naturalesa i líriques melodies. Els somnis i la mort ocupen part del recorregut de l'obra, amb especial atenció al misticisme, el dolor o el plaer. Potser a la metàfora final de la immortalitat de l'artista li aniria bé un tall. Martín-Royo va compondre un eslgaiador Whitman, amb la veu sempre ben col·locada malgrat cantar moltes vegades estirat. Comas va demostrar el seu bon ofici i Pujals va lluir per la seguretat i projecció dels seus aguts.