CRÍTICA

Piotr Beczala afirma que no es pot cantar Mozart i a la vegada Puccini. Una manera de dir que la veu no pot passar impunement d'una cosa a una altra i que s'ha de mantenir un estil. I, en conseqüència, també una manera de dir que els programes han de tenir una coherència, com va exemplificar i demostrar amb el del concert que va oferir dilluns a l'església del Carme de Peralada: una primera part dedicada al lied que va començar amb una peça juvenil de Beethoven (Adelaide, un cant a la dona idealitzada i inaccessible) que apunta el romanticisme i que va continuar en la plenitud romàntica amb Schumann per prosseguir en l'amplitud del postromanticisme amb cinc belles cançons del compositor polonès Mieczyslaw Karlowicz i tres d'embolcallants de Richard Strauss; una segona part amb peces operístiques que, datades entre la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, van permetre apreciar l'excel·lència del tenor polonès en la interpretació de Verdi, Cilea, Rimski-Kórsakov, Puccini (amb la cèlebre E lucevan le stelle, amb la qual Cavaradosi s'acomiada de la vida a Tosca) i Wladyslaw Zelenski (un altre polonès, del qual va fer present un tast de l'òpera Janek), abans d'acabar en el món de l'opereta amb una ària d'Els país dels somriures, de Franz Lehár.

El cas és que, amb aquest programa coherent en la seva diversitat, l'església del Carme va convertir-se en un petit país dels somriures amb l'esplèndid concert d'un dels millors tenors actuals, que, als 46 anys, sembla haver arribat a la plenitud vocal amb la seva acurada tècnica i una notable capacitat expressiva. Beczala és de la mena de tenors sòlids, de manera que la seva veu emana amb facilitat i fluïdesa, però sense prepotència. Elegant, precís i rigorós, amb un bell timbre i un registre ampli, exhibeix domini sense crear distància. La seva veu abraça i reconforta. Amb el públic entusiasmat, tot ho va cantar bé, incloses les napolitanes (Core'ngrato i, també, O sole mio) que, en els bisos, van acompanyar una exquisida interpretació d'Ah, léve-toi soleil, del Romeu i Julieta, de Gounod, a banda del fet que no s'entengui que, vivint un amor prohibit, Romeu esperi el dia i no l'empar de la nit.