Cerca de crítiques

Enquesta

Teresa Berganza i l'Octeto Ibérico de Violinchelos al Palau

Saber dir

15/4/2004 |

 

Obres de Guastavino, Villa-Lobos, Montsalvatge, Soler/Halffter i Falla. Teresa Berganza, mezzosoprano. Octeto Ibérico de Violonchelos. Director: Elías Arizcuren. Palau 100, Barcelona, Palau de la Música, 13 d'abril.

La maledicció de dimarts 13 no va funcionar aquesta vegada. Ajornat un cop, una al·lèrgia va estar a punt de tornar a posposar, com ella mateixa va explicar al començament de la vetllada, el concert de Teresa Berganza al Palau de la Música, però la gran mezzosoprano madrilenya va tirar endavant una actuació que va tenir en la participació de l'Octeto Ibérico de Violonchelos un atot de primer ordre. Amb una tècnica superlativa i una paleta colorística aparentment sense límits, la formació que dirigeix Elías Arizcuren va brillar amb llum pròpia en la primera de les Bachianas brasileiras de Villa-Lobos (preciosa la modinha central) i en un irresistible Fandango del pare Soler adaptat per Cristóbal Halffter que convidava a moure l'esquelet.
No menys lluïdes van ser les intervencions del grup en les adaptacions que el mateix Arizcuren i Pablo Escande han fet de cançons de Falla, Montsalvatge i Guastavino, imaginatives recreacions que exploten al màxim les possibilitats del violoncel. La proximitat del seu so al de la veu humana feia encara més benvinguda la seva presència al costat de Teresa Berganza, tot i que l'amplitud sonora de vuit violoncels corria el perill en més d'un moment d'ofegar l'ara lògicament més limitada projecció vocal de la mezzo. En tot cas, més enllà de l'estat circumstancial de l'instrument, pocs cantants hi ha com Berganza que sàpiguen dir -amb tot el que això comporta- un text, una música, amb semblant elegància, intencionalitat i gràcia. Del pot de les essències més concentrades van sortir moments com la dolça rememoració d'En San Pedrino, de Guastavino, una immarcescible Canción de cuna para dormir a un negrito de Montsalvatge (repetida en una generosa tanda de bisos que incloïa també la commovedora Canción del árbol del olvido de Ginastera i un Cant dels ocells de gran unció), així com un Polo de Falla ideal per il·lustrar que no calen explosions de volum per mostrar una ànima esquinçada. Només art de veritat.
Xavier Cester
Avui