CRÍTICA

Curiós concert el protagonitzat per Valeri Gergiev a Peralada. La primera entrega de l'homenatge a Wagner tenia com a reclam un director i una orquestra (la del Teatre Mariinski de Sant Petersburg) que ja visiten amb molta freqüència Barcelona i una soprano que tornava 15 dies després d'inaugurar el festival per cantar poc més de 10 minuts. A l'hora de la veritat, la breu participació d'Eva-Maria Westbroek va ser l'element més rellevant de la vetllada.

La cantant holandesa va oferir un tast de la Isolde que encarnarà en el futur. La generositat i la flexibilitat d'un instrument en un moment pletòric de forma van trobar un bon vehicle de lluïment tant en la Narració de l'acte primer com en el Liebestod . De ben segur més familiaritat amb la partitura aportarà més varietat en el fraseig, per a la qual cosa tenir una batuta més inspiradora al costat també serà un ajut.

Músic tan brillant com irregular, Gergiev va signar una de les actuacions més fluixes que li recordem els últims anys. Va ser en les obres habituals en concert, els preludis que emmarcaven les intervencions de Westbroek ( Lohengrin, Meistersinger, Tristan und Isolde) en què director i orquestra es van posar les piles, després d'una primera part insatisfactòria centrada en el primer acte de Die Walküre , una versió sense perfil definit ni tremp que només va guanyar impuls, massa tard, en el tram final. Si l'orquestra del Mariinski va mostrar la desganada aplicació pròpia de l'enèsim compromís de la setmana, el trio vocal no va aportar gaire més estímuls, amb independència d'una dicció alemanya exòtica. Avgust Amonov va ser un Siegmund monocord que no comunicava més enllà del faristol, el Hunding de Mikhaïl Petrenko compensava amb una sobrearticulació del text el dèficit en rotunditat vocal i Mlada Judoléi va ser una Sieglinde més voluntariosa que radiant. Un balanç ben magre.