CRÍTICA

Les millors notícies, primer: Torroella de Montgrí per fi disposa del llargament anhelat auditori que ha de suposar un salt qualitatiu important per al festival de la vila empordanesa. La pedregada que va afectar la comarca no va deslluir aquesta esperada inauguració (pocs equipaments culturals més s'obriran a curt termini) i, tot i que una única visita és insuficient per donar una opinió ben fonamentada, les primeres impressions creades per l'Auditori Espai Ter, un edifici d'aspecte sòbriament funcional, són positives.

D'entrada, i aquest és un factor determinant, l'acústica té cos i claredat, no és ni massa seca ni massa reverberant i, per descomptat, suposa una millora evident respecte al temple gòtic de Sant Genís, la seu habitual del festival (que es manté, tanmateix, per a dues sessions). La sala també té butaques més confortables, encara que, com sol ser norma en les inauguracions en aquest país, hi ha detalls que és d'esperar que es poliran amb el temps: alguna filera de seients mal collats, un accés tenebrós a la sala i una calor asfixiant (¿o va ser a petició dels cantants que l'aire condicionat brillés per la seva absència?). Tot i arribar en el moment financerament més inoportú, el nou espai pot esdevenir una base sòlida per al camí que el festival comença sota la direcció de Montse Faura, amb l'incombustible Josep Lloret mantenint-se també al timó.

Acadèmia 1750, tria inaugural

L'Acadèmia 1750 era la tria lògica per inaugurar l'auditori, no tant pel fet de ser l'artista convidat d'aquesta edició sinó per estar lligada al festival des de l'origen. L'orquestra es va presentar en format reduït sota el lideratge del violinista italià Enrico Onofri en un programa variat que combinava peces instrumentals amb àries i duos a càrrec de Núria Rial i Xavier Sabata. Les veus de la soprano i el contratenor van lligar bé en les peces conjuntes, però per separat l'empremta deixada per l'una i per l'altre va ser diferent. Rial va desplegar una dolçor un punt unívoca que va restar intensitat a un hit com el V'adoro, pupille del Giulio Cesare de Händel, però va atacar amb empenta una ària deL'Olimpiade de Vivaldi. Sabata va estar més incisiu, ja fos en la concentració de l'ària de Ruggiero d' Orlando furioso de Vivaldi o creant una veritable miniescena dramàtica a l'ària d'Agamèmnon d'Ifigenia in Aulide de Porpora.

El programa va arrencar amb una picada d'ullet a les commemoracions del 1714: l'obertura de Dafni d'Emanuele d'Astorga, pastoral interpretada a la cort austriacista de Barcelona abans de la caiguda de la ciutat. Amb un so en ocasions descarnat, l'Acadèmia 1750 va respondre amb agilitat a les indicacions d'un Onofri que, en el concert opus 8 número 8, va rememorar l'estil Vivaldi fet famós per Il Giardino Armonico: allegros electritzants, temps lents apaivagats. Va ser un punt de partida agradable per a la nova etapa d'un festival imprescindible.