CRÍTICA

L'atractiva però desigual confrontació entre Verdi i Wagner va omplir l'Auditori en la clausura, dimecres passat, de la temporada d'Ibercamera. Amb Daniele Gatti al capdavant de l'Orquestra Nacional de França les garanties d'una gran vetllada estaven assegurades i així va succeir en línies generals encara que la formació es va mostrar més wagneriana que verdiana per la seva pròpia estructura orquestral i pel diferent pes de les obres programades. I, és clar, al limitar el concert a peces operístiques sense cant, a manera d'un 'clàssics populars simfònic', es va trobar a faltar en algun moment la presència de les veus per donar continuïtat al que s'escoltava.
 

També es va posar de manifest que el tractament que els dos genis apliquen a la composició no és estèticament comparable. La força de les òperes de l'italià no està en les seves obertures, malgrat la bellesa de moltes d'elles, sinó en la música lligada a la vocalitat. Wagner cuida els dos aspectes des de la seva concepció d'art total, però la profunditat descriptiva de les seves peces té més força narrativa per si mateixa. Així es va demostrar en la impressionant interpretació del dramàtic 'Preludi i mort d'amor d'Isolda', sens dubte el millor de la nit. Ritme pausat i expressivitat màxima que van deixar bocabadat el públic.
 

CORDA EN ESTAT DE GRACIA

L'espectacular obertura de 'Tannhäusser', amb la corda en estat de gràcia, i la màgia del preludi del tercer acte de 'Parsifal' van servir per mostrar la qualitat sonora d'una formació que va tancar el seu homenatge a Wagner amb l'impactant però complex inici del primer acte d''Els mestres cantaires de Nuremberg'. Quedava enrere el record d'una primera part amb Verdi, amb sòbries interpretacions de passatges de 'Macbeth' i de la música composta per als ballets d''Otello'. Una altra cosa van ser les magnífiques obertures de 'I vespri siciliani' i l'extraordinària versió de la de 'La forza del destino', pletòrica de passió dramàtica.