Cerca de crítiques

Enquesta

'Des canyons aux étoiles' de Messiaen a l'Auditori

Natura immensa

6/4/2004 |

 

Messiaen: 'Des canyons aux étoiles...'. Paul Crossley, piano. David B. Thompson, trompa. Gratiniano Murcia, xilorimba. Raúl Camarasa, glockenspiel. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Músiques Contemporànies. Nous Sons 2004. Barcelona, Auditori, 2 d'abril.


La música contemporània també pot ser apropiada per a la Setmana Santa, sobretot si és obra d'Olivier Messiaen, un dels més grans compositors del segle XX. L'estrena a Barcelona d'una de les seves obres magnes, Des canyons aux étoiles..., ja és per si mateixa suficient motiu de celebració. Encarregada per commemorar el bicentenari, el 1976, de la independència dels Estats Units, la partitura és una síntesi perfecta del llenguatge de Messiaen, on la immensitat natural dels grans canyons de Utah és un nou trampolí per lloar la grandesa de Déu, en un periple que va del més profund de la terra fins a les estrelles i encara més enllà, a l'ideal de la ciutat celeste, on tan roques com ocells (82 espècies evocades) canten les meravelles de l'obra divina (llàstima que el programa de mà no reproduís les cites amb les quals Messiaen encapçala diversos dels 12 moviments de la partitura i que ajuden a entendre millor les seves intencions).
El virtuosístic treball rítmic va unit a un color orquestral fascinant alhora que innovador, amb una instrumentació que aposta per poca corda, molt vent i percussió i, evidentment, l'imprescindible piano per a major lluïment d'Yvonne Loriod, l'esposa de Messiaen. Rol aquest que va ser ocupat a l'Auditori per Paul Crossley, tot un luxe, ja que el pianista nord-americà va saber reflectir de manera exemplar el "piano-ocell" i el "piano-orquestra" que el compositor demana. No menys aplaudible va ser un nom de la casa, el trompista David B. Thompson, que va resoldre amb esplèndid virtuosisme l'impactant Appel interstellaire. Deixant de banda algunes màcules sense efectes greus, Ernest Martínez Izquierdo i l'OBC van fer justícia a la paleta de colors de l'obra. Es pot retreure a la batuta un so en ocasions massa agressiu, un retrat massa feréstec i no prou místic d'alguns passatges, però l'extàtic Les ressuscités et le chant de l'étoile Aldébaran va ser un bàlsam després de l'anorreador clímax de Bryce Canyon et les rochers rouge-orange. Concerts com aquests justifiquen tot un festival.
Xavier Cester
Avui