Cerca de crítiques

Enquesta

Das Rheingold. L'Or del Rin

Arrels sòlides

28/5/2003 |

 

'Das Rheingold', de Wagner. Falk Struckmann, Graham Clark, Günter von Kannen, Kwanchul Youn, Matthias Hölle, Lioba Braun. Escenografia: Hans Schavernoch. Vestuari: Reinhard Heinrich. Il·luminació: Franz Peter David. Director d'escena: Harry Kupfer. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Bertrand de Billy. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 26 de maig.


La programació de Der Ring des Nibelungen, encara que sigui partida en dues temporades, és una de les millors notícies que ens ha donat el Liceu als darrers temps, no debades la magna obra de Richard Wagner és un dels cims indiscutibles de la història de la creativitat humana, un llibre immens curull de significats, de suggeriments, de premonicions i certeses. La tria de la producció de la Deutsche Staatsoper de Berlín ha estat tot un encert, perquè Harry Kupfer és un dels més perspicaços i conspicus exegetes del corpus líric wagnerià, i si el pròleg de la Tetralogia, Das Rheingold, és la llavor necessària per explicar, dramàticament i musical, tot el que esdevindrà en les tres jornades posteriors, la representació ha evidenciat les arrels sòlides, com les de l'immens arbre que domina l'escenografia, de l'ambiciosa empresa que ha endegat el teatre de la Rambla.
Les cartes amb què juga Kupfer són clares, i l'ambivalència entre els elements mítics i futuristes de la seva posada en escena reforcen la atemporalitat i, per tant, universalitat d'una mirada crítica cap a l'ambició de poder que caracteritza gairebé tots els personatges, una ambició que és l'arrel de la tragèdia que Erda profetitza. Kupfer afegeix, abans que la música comenci, un petit pròleg al pròleg, en el qual es veu Wotan deixant una ferida sagnant al freixe sagrat a l'arrencar la seva llança. Però el personatge clau de l'obra és Loge, la còmica mobilitat del qual no amaga que el senyor del foc és l'únic prou intel·ligent per veure que els déus són titans amb peus de fang, babaus cofois de la seva autoproclamada glòria (Kupfer els retrata amb gens dissimulada befa), dels quals procura mantenir-se a part, ja sigui mentre aquest hippie postmodern que és Wotan contempla embadocat l'anell o mentre tots celebren ballant i amb confeti la seva entrada al Walhall.
La lectura crítica de Kupfer es veu reforçada per la vistositat del vestuari (amb uns gegants mig màquines) i l'espectacularitat dels decorats (l'arbre en les seves diverses manifestacions, el tub gegantí pel qual Wotan i Loge viatgen al Nibelheim), amb uns canvis d'escena a la vista que exploten les noves capacitats tècniques del Liceu i que confiem que en el futur no es rovellin per manca d'ús. No cal oblidar l'esplèndida i suggerent il·luminació, com el raig verd que es va obrint com un ventall mentre l'orquestra ataca el preludi, o l'original arc de sant martí, un factor gens menystenible en l'èxit d'una proposta dramàtica servida amb l'habitual detallisme en la direcció d'actors de Kupfer, amb cada personatge perfectament caracteritzat. Posats a buscar defectes, potser l'assassinat de Fasolt perd força al tenir lloc massa al fons de l'escenari, però són detalls nimis davant d'un espectacle superb.
Das Rheingold és una òpera d'equip, i el Liceu en va reunir un de força notable amb, tanmateix, tres evidents punts àlgids. Falk Struckmann potser no té una veu de vellutada noblesa i la seva capacitat matisadora pot admetre més gradacions, però el seu Wotan va ser majestuós, ressonant i amb una suficiència descarada en tota la tessitura. Graham Clark va ser l'excepcional Loge, hiperactiu en l'apartat escènic i abocant les seves frases amb unes dosis benvingudes d'ironia, mentre que Kwanchul Youn va deixar empremta com un Fasolt de veu sumptuosa, més inspirat que l'apagat Fafner de Matthias Hölle. Wolfgang Rauch (Donner), Jeffrey Dowd (Froh), Lioba Braun (una incisiva Fricka) i Elisabete Matos (una refulgent Freia) completaven el sòlid panteó, però l'Erda d'Andrea Bönig va llançar les seves admonicions amb massa inestabilitat i acidesa. L'experimentat Alberich de Günter von Kannen, tot i algunes distorsions sobreres de la línia vocal, va ser un altre puntal de la funció, alhora que el seu germà Mime estava en les mans segures de Francisco Vas. Remarcable també el trio de filles del Rin, Cristina Obregón, Ana Ibarra i Francisca Beaumont, no només pel seu cant seductor sinó també per la seva agilitat a l'hora de pujar i baixar de l'arbre.
Després de la bona impressió del Tristan de la passada tenporada, hi havia expectació pel nou repte wagnerià de Bertrand de Billy, expectació satisfeta només a mitges. Les aigües del preludi van baixar massa tèrboles i, tot i que l'orquestra va millorar el seu rendiment al llarg de la funció, el so que sortia del fossat va ser mat. La lectura del titular de la casa va tenir bons moments (la dolçor quan Fasolt evoca les bondats d'una dona, el subratllat del vent en les intervencions de Loge), però desendreçats, amb unes fluctuacions de tempo mal integrades i excessius punts morts succeïts per precipitades acceleracions que afectaven la fluïdesa de la narració. Però, com en tota faula que acaba amb un "continuarà...", quan Loge va tancar el teló ens vam quedar delerosos de saber com continua una de les històries més grans mai contades.


Xavier Cester
Avui