El pianista rus provoca el deliri i va oferir fins a sis propines després d'un intens concert amb Schubert i Beethoven
Llargues cues davant de les taquilles. Grigori Sokolov (Sant Petersburg, 1950) va tornar a omplir en la seva sisena visita al cicle Palau 100. El singular pianista rus té una legió de seguidors que sempre repeteixen i, a més, arrosseguen altres nous conversos. Durant gairebé tres hores l'intèrpret va magnetitzar el públic de la sala modernista, sorprès per la capacitat d'aquest artista de sostenir un discurs pianístic amb un estil, musicalitat i personalitat pròpia i fer-ho amb una entrega i generositat no gaire comunes. Fins a sis virtuosístiques propines va arribar a oferir -el mateix nombre que en la seva anterior visita-, per correspondre a les aclamacions rebudes per un intens i dens recital dedicat a Schubert i Beethoven.
Grigori Sokolov, durant la seva actuació al Palau de la Música.
I és que Sokolov és diferent de tots. En la seva forma d'interpretar i en la de relacionar-se amb la música i amb l'instrument. No surt mai a escena sense haver revisat fins a l'últim detall del seu Steinway. Tocant a mitja llum, per evitar que res distregui la seva íntima relació amb el piano, l'artista expressa amb una aclaparadora digitalització i gairebé sense utilitzar el pedal tota la gamma de sons i colors de les obres elegides. Però la pilota mai està al terrat de les dificultats que pugui plantejar-li l'instrument. Segur i espontani i al costat mateix o separat del piano, segons el moment del seu diàleg amb la partitura, és sempre amo del control de la melodia, que en tot cas enriqueix amb nous matisos.
MESTRIA I MÀGIA
Això va succeir divendres a la nit i les mateixes sensacions brotaran en successius concerts perquè Sokolov uneix a la seva mestria, que l' ha convertit en un mite, la capacitat de sorprendre cada vegada que s'enfronta al teclat. L'amplitud d'un repertori que domina i toca de memòria fan que mai es repeteixi, o si més no aquesta és la sensació que transmet. Va començar amb els quatre coneguts 'Impromptus, opus 90' de Schubert, convertits en un viatge pletòric d'elegància, delicadesa i dinamisme. Va passar el mateix amb les tres peces per a piano, de contingut més dens però amb moments de gran lirisme.
El tancament amb la monumental 'Sonata número 29' de Beethoven va tenir moments de màgia. Els que marca una partitura canviant, que s'inicia de forma impetuosa per moderar després el to i arribar, desprésdel 'Scherzo' i un profund 'Adagio sostenuto', a un final amb una excel·lent fuga a tres veus. Van arribar els bisos i també la pregunta del milió: ¿quan tornarà? En el moment que això succeeixi, cap dels que van disfrutar de la vetllada s'ho perdrà?