CRÍTICA

Per a la seva nova actuació al Palau, on té un públic fidel i devot, el pianista rus va possibilitar que els ateus creguessin una mica en Déu, i que els sords i cecs a l’art en majúscules percebessin la bellesa en si mateixa.

Sokolov té una manera prodigiosa d’articular els sons, de dibuixar les textures de fragments tan essencials com el passatge quasi liederístic del tercer Impromptus D. 899 de l’opus 90 de Schubert; o de convertir les progressions harmòniques de la sonata Hammerklavier de Beethoven en successions narratives, com si la música pogués contribuir a la comprensió d’un tot senzill i complex alhora.

Parlar de virtuosisme és, en el cas de Grigori Sokolov, evidenciar el que salta a la vista. Perquè és molt més que això: és un rapsoda de la música, un poeta del teclat i l’evidència que, ni que sigui durant gairebé tres hores (la tanda de sis bisos va constituir una tercera part de tot el concert), Déu és possible que existeixi.