CRÍTICA

La primera imatge és ben nítida en la seva brutícia: un grapat de personatges van llançant tota mena de deixalles, accelerant el pas al ritme de la música del preludi de Das Rheingold . No és estrany que el riu on viuen les filles del Rin esdevingui un abocador immund. La destrucció de l'ordre natural i la difícil recerca de l'harmonia perduda és un dels eixos de la Tetralogia de Wagner, una lectura que el muntatge de Robert Carsen, importat de Colònia, complementa amb un no menys pertinent toc sociopolític, la clara distinció entre explotadors (la patuleia de déus) i explotats (els gegants i la massa proletària que els acompanya). No menys nítida és la imatge final, amb Wotan i el seu seguici mudant-se al seu nou palau mentre a escena queda el cos inert de Fasolt, un gràfic recordatori que l'ambició de poder no només crea devastació ecològica, també un reguer de sang.

Sense revolucionar la interpretació wagneriana, Carsen signa una producció de gran intel·ligència per l'acurada delineació de personatges i situacions i una elegant sobrietat (l'ús de la llum és, en general, remarcable). Similars virtuts de llegibilitat va tenir la versió de Josep Pons, en el seu esperat debut al fossat com a director musical del Liceu, si bé en aquest cas el caire quasi didàctic amb què va exposar detalls motívics i instrumentals va anar en detriment de l'impuls teatral. L'orquestra va fer un treball meritori, exceptuant un metall massa propens al derrapatge.

El Liceu va reunir un sòlid repartiment (algunes veus van estar poc afavorides per un decorat massa obert) amb algunes individualitats destacades. Albert Dohmen va aportar experiència i sapiència, ja que no un cant fresc, al seu Wotan, mentre que Alberich va ser un Andrew Shore que va compensar amb un fraseig incisiu una veu plana. Mihoko Fujimura va fer un avanç de la gran Fricka que pot encarnar a Die Walküre ,mentre que Ewa Podles va impactar de valent amb una Erda que, tanmateix, semblava una convidada especial aliena al que l'envoltava. Kurt Streit va evidenciar que un tenor líric pot donar més relleu al sinuós Loge mentre que l'impactant Fasolt d'Ain Anger va estar ben acompanyat pel Fafner d'Ante Jerkunica.