CRÍTICA

Va ser real el que vam escoltar? El silenci compartit pels espectadors quan va acabar la Missa en si menor de Bach contenia estupefacció i meravella per allò que les nostres oïdes acabaven de presenciar. Sir John Eliot Gardiner tornava a Barcelona amb dues de les seves formacions insígnies i un dels cims de la creativitat humana, però ni el somni més esbojarrat mai hauria imaginat aquest grau de perfecció. Pocs directors hi ha avui en dia amb el coneixement profund i la praxi extensiva de la música de Bach que té Gardiner, que, dirigint de memòria, va il·luminar veus, va subratllar paraules, va marcar accents, va matisar dinàmiques, modelant, com si fos un ceramista treballant l'argila més preciosa, la flexible matèria sonora del Cor Monteverdi. La unanimitat mil·limètrica en els atacs i en els finals de frase, l'afinació impecable en els passatges més densos, la plenitud i ductilitat del so són algunes de les virtuts que han convertit la formació britànica en un conjunt d'una altra galàxia.

El mateix cor va aportar els solistes, amb resultats més que solvents, en especial el tenor Nicholas Pritchard al Benedictus . Tanmateix, la impressionant prestació vocal no ens ha de fer oblidar la no menys excel·lent tasca dels English Baroque Soloists: corda de gran refinament, fusta amb caràcter i trompetes espectaculars. Gardiner va mantenir sense cap defalliment la tensió del discurs, precís en el disseny global, amatent al detall significatiu, fins a l'impressionant crescendo del Dona nobis pacem conclusiu. Després del silenci, les eixordadores ovacions d'un Auditori tot dret van ser la millor evidència que allò no havia estat un concert. Havíem assistit a un miracle.