CRÍTICA

Mitsuko Uchida (foto d’arxiu)

Aquest cronista acostuma a desconfiar dels solistes que fan de director, que dirigeixen mentre toquen la seva part de l’obra concertant (una variant del “repicar i anar a la processó”); no pas perquè la fórmula no sigui vàlida, o no pugui funcionar bé –de fet, així és com es feia habitualment a l’època de Mozart o Beethoven–, sinó perquè en més d’una ocasió el solista, tot i tenir claríssim i ben assumit el seu discurs i executar-lo de meravella, no exerceix el paper de lideratge del concert, no es posa a disposició de l’obra i de l’orquestra, sinó del seu propi lluïment i no acaba de transmetre amb garanties com vol que soni l’obra als músics de l’orquestra, que sovint acaben mirant-se’l de reüll o simplement ignorant-lo i autogestionant-se: “Vosaltres seguiu-me i ens trobem al final!”, es diu que va comentar un pianista de prestigi als membres de l’orquestra que l’acompanyava.

Però el cas de Mitsuko Uchida és especial i sorprenent. L’eminent pianista japonesa es presentava a l’Auditori de Barcelona en un concert del cicle L’Auditori + fent la doble funció de solista i directora al capdavant de l’Orquestra de Cambra Mahler i amb un repertori a mida: dos Concerts per a piano de W. A. Mozart. I aquesta dona, parca i continguda, va demostrar que té alguna cosa de màgic, de fada fetillera. El que va fer en aquest concert Mitsuko Uchida va ser literalment contagiar l’esperit de la música als músics de l’orquestra: els va transmetre la sensibilitat, la dolçor exquisida amb què ella toca Mozart, la delicadesa del fraseig, la vida que infon a cada nota… No li van caldre grans gestos (que també els feia, de vegades poc eficients, innecessaris), perquè el que va dominar per sobre de tot va ser una connexió formidable, una íntima comunicació i una entesa absoluta amb tots i cadascun dels membres de la Mahler Orchestra, molt visible i evidenciada a través d’una implicació, d’una actitud empàtica amb la solista que arribava també al públic: les formes, les mirades, els gestos, tot ja contenia l’esperit de la música i també el de la mateixa pianista japonesa.

I per aquesta raó tot va sonar amb naturalitat i coherència, equilibrat i franc. Uchida no té precisament un gest gaire ortodox, però és expressiu i sincer, transparent, elemental, quasi primari… I per sobre de tot té molt clar com vol que soni la música que toca: i més que explicar-ho, ho mostra i ho demostra amb el gest, amb la seva pròpia manera de tocar. La lectura que en va sortir, del Concert per a piano núm. 17 KV 453 de W. A. Mozart que va encetar el concert, va ser subtil però dinàmica, vigorosa i alhora tendra, contrastada i rica en matisos. En canvi, el Concert núm. 25 KV 503 que va sonar a la segona part, una obra més expansiva i brillant, va tenir una sonoritat més vehement per part de l’orquestra, cosa que va provocar algun passatge d’eclipsi del piano solista en l’“Allegro” inicial; delicadesa i sensibilitat van ressorgir en l’“Andante”, mentre que Uchida va poder lluir-se a cor què vols en les juganeres (i temibles) cadències de l’“Allegretto” final, una autèntica exhibició de la seva tècnica portentosa.

Entremig dels dos Concerts de Mozart, l’Orquestra de Cambra Mahler, amb una trentena d’efectius dempeus i sense batuta al davant, va interpretar el Divertimento per a orquestra de cordes de Bela Bartók, una peça composta l’any 1939 (mesos abans de marxar cap als Estats Units fugint dels nazis) per encàrrec de l’Orquestra de Cambra de Basilea, i en la qual encara ressonen els efluvis bucòlics i els paisatges virils de la seva terra. Una obra excitant i sorprenent però molt delicada per la ferotgia que demana dins d’un absolut control, especialment rítmic i d’afinació: hi ha un munt de passatges brillants però de risc, que en aquesta ocasió van sonar tèrbols tot i l’admirable (i meritòria, tenint en compte l’absència de batuta) unanimitat rítmica de l’orquestra. Però la versió va ser engrescadora, plena d’esperit i d’episodis brillants i ben resolts. El públic (escàs, vista la categoria de la proposta) va ovacionar Uchida en acabar el concert, i ella va respondre-hi amb una deliciosa propina, la bourré d’una Suite per a teclat de J. S. Bach, que ens va acabar de sotmetre i hipnotitzar a tots.