Nascuda a Kansas amb el popular cognom irlandès Flaherty, Joyce DiDonato (una adquisició matrimonial) llueix com una reina de l'òpera barroca europea, preferentment italiana, amb un repertori majestuós i vibrant d'emocions configurat amb àries de reines i princeses airades o desesperades, submises o venjatives, amansides o pertorbadores, a vegades revoltades contra el destí de subjugació imposat a les dones: Orontea, Ottavia, Irene, Berenice, Ifigenia, Rossane i, és clar, Cleopatra, habitants d'obres més o menys conegudes d'autors més o menys cèlebres (hi ha aquella voluntat de recuperació de joies oblidades que anima la recerca de molts intèrprets del Barroc) com ara Cesti, Monteverdi, Giacomelli, Orlandini, Hasse, Händel, Porta i Gluck. Acompanyada de l'afinat i entusiasta Il Complesso Barroco, sense la presència del seu fundador Alain Curtis, però amb la direcció del virtuós violinista Dimitri Sinkovsky, que va excel·lir en la interpretació del vivaldià Concert per a violí i cordes RV 242, DiDonato ha emprès una gira amb l'espectacle Drama queens, amb el qual va regnar al Liceu com una de les grans mezzosopranos actuals. L'espectacle inclou un gest de diva en l'elecció del vestuari: un espectacular vestit vermell (els músics masculins duien uns mitjons a joc amb el color) amb diverses peces (inclosos una cotilla entallada i un mirinyac per a la segona part) dissenyat per Vivienne Westwood, provinent de l'estètica punk i de la new wave. Però, més enllà de les aparences, DiDonato, expandint al màxim les seves possibilitats vocals, llueix amb el seu gust per les coloratures, mai estridents, i per una immensa capacitat dramàtica que expressa tota mena d'emocions.