Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Plorar? Riure? Cantar!
8/3/2013 |
Programa: Joyce Di Donato
Lloc i dia:Liceu
En un capvespre d’hivern que podia inclinar força els espectadors cap a la somnolència, un recital de música barroca com el que va fer al Liceu la mezzosoprano nord-americana Joyce Di Donato va tenir la gran virtut de dissipar l’ensopiment ambiental i anar creant gradualment un clima d’eufòria afavorit per la seva indubtable capacitat vocal per desgranar tota mena d’ornamentacions vocals d’àries barroques –gairebé totes poc conegudes– basades pràcticament totes en la formada capo i decorades amb molt de gust i inventiva musical per afegir-hi les coloratures que eren de rigor en la primera meitat del segle XVIII dintre l’estil scarlattià d’aquesta època.
Així mateix, Joyce Di Donato, encara que va lluir notes greus de la seva veu, va abordar també la zona, diguem-ne, sopranil, on se sent còmoda i segura i va fer un recital que si a la primera part va tenir la virtut d’atreure l’atenció del públic, a la segona va resultar encara més rotund i perfecte.
No és la primera cantant de la seva especialitat que aconsegueix clavar el públic a les butaques amb un repertori virtualment desconegut, renunciant voluntàriament (per què?, ens demanem) al repertori més fressat i conegut, però sens dubte va causar un fort impacte, com també el va causar el primer violí del grup Il Complesso Barocco, Dmitri Sinkovski, en un sensacional concert de violí de Vivaldi on va fer exhibicions amb dobles cordes i tota mena d’elements ornamentals que li va valdre una ovació sorollosa.
L’èxit va impressionar fins i tot la cantant, que va oferir cinc bisos (de la Fredegunda de Reinhard Keiser i de la Berenice d’Orlandini, a més de tres da capos d’altres) i va acabar adreçant-se al públic en català i fent al·lusions divertides, que va completar en italià.
Il Complesso Barocco, per la seva banda, va tocar a un alt nivell (hi vam detectar només una petita falla en un fagot) i el públic va sortir del Liceu amb l’eufòria que proporciona haver assistit a un gran recital. Abans del quart bis, la Di Donato, que duia unes sabates de talons altíssims, va caure a terra sense ferse mal.
Roger Alier
La Vanguardia
