CRÍTICA

L'impressionant inici del poema simfònic Mazeppa , de Franz Liszt, va marcar la pauta del nou triomf de Zubin Mehta, estrella predilecta del públic de Palau 100 i un dels pocs directors que esgoten les localitats en aquesta ciutat. Sota la seva comunicativa batuta, va tornar a entusiasmar la potència i virtuosisme de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera, ben coneguda a Barcelona per les assídues i memorables actuacions en les temporades d'Ibercamera sota la direcció de Lorin Maazel. Sense perdre la típica i densa sonoritat germànica, les seves cordes sonen amb més calidesa, transparència i lluminositat, no hi ha estridència en els metalls i les fustes perfilen detalls antològics. A més, els músics de la formació bavaresa, igual que el públic, adoren Mehta, que es deixa estimar i sedueix amb una elegant gestualitat i un meravellós sentit de l'equilibri orquestral.

Després d'un Liszt de singular efectisme, el Concert per a piano núm. 2 de Béla Bartók va sonar amb força devastadora i contrastos espectaculars, defensat amb passió pel pianista israelià d'origen rus Yefim Bronfman, de gran aplom tècnic, potent sonoritat i un alè líric que va omplir de bellesa el colpidor adagi. Mehta, gran mestre a l'hora de crear tensions sense perdre mai el control orquestral, va convertir la hiperromàntica Simfonia núm. 5 de Txaikovski en una exhibició de bellesa, elegància i instint dramàtic. En les propines va continuar l'entusiasme amb un vals de Txaikovski i una polca de Josef Hellmesberger, una de les predilectes de Mehta, músic que, per vocació i formació, coneix tots els secrets de l'escola vienesa i ha dirigit el popular concert d'Any Nou de Viena.