Cerca de crítiques

Enquesta

Recital d'Angela Gheorghiu al Liceu

Angela Gheorghiu, la diva que n'exerceix i a més convenç

30/3/2004 |

 

Angela Gheorghiu va conquistar el Liceu amb un recital en què va arrasar.

INTÈRPRETS: Angela Gheorghiu, soprano, i Jeff Cohen, piano
LOCAL: Liceu
DATA: 26 de març del 2004

Els recitals al Liceu són un gènere difícil: tant si són operístics o més íntims, dedicats al lied o a la cançó, pocs artistes aconsegueixen sobreposar-se a un ambient que sol ser gèlid. De fet, només els més grans cantants salven aquestes vetllades massa sovint tenyides de tedi.

Doncs bé, va arribar la soprano romanesa Angela Gheorghiu al Liceu amb un recital de to menor pel que fa al repertori (fins i tot va repetir un bis, l'A vucchella de Paolo Tosti) i se'n va anar deixant una ben merescuda estela de diva a l'escenari, on va sortir amb dos vestits i dos pentinats diferents a cada part i sempre amb joies de categoria. Gheorghiu va dominar la veu amb una tècnica impecable, va tenir una especial tendència a recollir-se en un aclaparador i efectiu pianissimo, va estar atenta al diàleg amb el pianista --un eficaç Jeff Cohen-- i va ser refinadament sàvia pel que fa a la construcció del recital, graduat amb una sorprenent naturalitat.

Cançons italianes a la primera part, d'Alessandro Scarlatti a Verdi, i melodies franceses a la segona juntament amb cançons romaneses, entre elles, en el que havia de ser l'últim bis, la pletòrica Muzica de Teodor Grigoriu, més una escapada al portuguès del Brasil en un altre bis, l'Azulao de Jayme Ovalle.

Un recital perfecte, cantant amb la vista posada a les partitures però alhora recolzant cada matís del cant amb una gestualitat de verdadera prima donna. Amb un recital d'aquesta mena, ningú avui dia hauria deixat el Liceu amb aquesta sensació d'eufòria que va desfermar Gheorghiu, que va haver de recordar als seus nous incondicionals, abans de continuar fent bisos, que la temporada que ve tornarà al Liceu per cantar dues funcions de L'elisir d'amore. De moment, ja hi ha deixat el seu segell. En el seu cas, autoanomenar-se diva no és, per descomptat, cap excés de petulància.
Joan Anton Cararach
El Periódico