CRÍTICA

Els contratenors estan de moda al Liceu. Després de dues memorables actuacions -un recital i l'òpera Tamerlano , en versió de concert, al costat de Plácido Domingo- el formidable contratenor nord-americà Bejun Mehta afegeix al seu historial liceista un altre rotund èxit. De nou s'ha posat al públic a la butxaca cantant peces del seu compositor fetitxe, Händel, i ho ha fet en absoluta sintonia artística amb l'Orquestra Barroca de Friburg, una formació d'elit liderada per la violinista Petra Müllejans. Tot just fa un any l'esplèndida formació alemanya va enlluernar els liceistes acompanyant, també en un monogràfic Händel, un altre famós contratenor, Philippe Jaroussky: en aquesta ocasió ha tornat a captivar per la flexibilitat, transparència sonora i virtuosisme. De fet, el més admirable és la naturalitat, la fusió amb la veu, la plena comunió amb el cantant: respiren junts i Händel se'ns apareix en tota la seva esplendor.

Van oferir un exigent programa d'obertures, peces orquestrals i àries de vuit grans òperes de Händel. Tot i que el seu virtuosisme impressiona molt, Mehta conquista més per la sensibilitat del cant que per l'exhibició de bravura vocal. Per això els instants més màgics de la vetllada van ser les exquisides interpretacions de les àries d'Agrippina i, especialment, Ombra cara , de Radamisto , pur èxtasi líric. Posseeix, és evident, facilitat pel color, i ho va demostrar en les fulgurants àries de Riccardo Primo i Orlando . Però Mehta captiva més en les frases llargues, àmplies, que omple de dolçor expressiva. La vetllada es va tancar amb més Händel, una gloriosa ària de Rodelinda com a única propina.