És normal que els cantants s'especialitzin, bé en la música de càmera o en el teatre, concretament l'òpera. Amb tot, en el cas de Julia Lezhneva, no crec que hi hagi cap dubte que, a més de ser una notable liederista, pot arribar a un lloc de qualitat en l'òpera, si no ho ha fet ja. S'ha de tenir en compte que l'especialització en el terreny del teatre (concretament l'òpera) sol excloure, si no és en casos excepcionals, la possibilitat d'entrar feliçment en la lírica tan complexa dels lieder. Són raríssims els casos en què un cantant d'òpera arriba a l'èxit en els escenaris com a liederista. Fenòmens com el del baríton Fischer-Dieskau són quasi únics entre els cantants masculins, o Elisabeth Schwarzkopf i Christa Ludwig i alguna altra que no citarem ara, entre les femenines. El terreny dels lieder és complex i els cantants que hi estan especialitzats, gens corrents. És veritat que són innombrables els cantants que s'hi dediquen, però són escassos els que aconsegueixen destacar a l'altura dels citats.

Tanmateix, tornant al concert, Julia Lezhneva posseeix aquell do de què parlàvem, com va demostrar en interpretar Schumann, autor difícil que crec que una part del públic va comprendre escassament, atesa la complexitat de les seves harmonies, el seu tractament pianístic, per sobre del líric, la contínua modulació harmònica i la bellesa tràgica que les acompanya. No comentarem la perfecció amb la qual va exercitar el bel canto de Rossini o els complicats melismes del barroc amb què, com a agraïment als aplaudiments del públic, ens va premiar al final del concert, incloent-hi sobretot obres amb nombrosos adornaments extramusicals que van ser corrents en l'òpera italiana per a lluïment dels dots del cantant.