Potser van ser els ocells, els que van ensenyar a aquest simi evolucionat que era l'home a cantar, a expressar per mitjà del cant els seus sentiments de por a la mort, de lloança, d'alegria i sobretot d'amor. I així va néixer la música, l'art més abstracte que existeix i més proper al cor. Les diferències entre els dos sexes (altura i timbre) en un mitjà social que anava creixent de la família a la tribu van fer evolucionar el cant des de l'expressió personal fins al cant coral, des de l'uníson a la diferenciació que implica el cor. Però l'expressió per mitjà del cant dels sentiments individuals va prevaler quasi sempre fins a arribar a la perfecció d'avui. De tant en tant, entre els éssers humans, n'apareix un que ha estat dotat d'una veu àmplia, amb una bellesa de timbre excepcional i uns dots musicals també per damunt del normal. I aquest és el cas del contratenor que hem escoltat al Festival de Música de Torroella de Montgrí: Damien Guillon, a qui acompanyava, al llaüt, el no menys notable Eric Bellocq, en un programa que, en certa manera, era insuficient per al públic, ja que es limitava a un sol compositor –excel·lent, això sí–, però que hauria estat desitjable que hagués compartit amb algun més dels nombrosos músics anglesos que van servir a la música d'aquella època.