Dels quatre autors que formaven el programa del Cor La Xantria, excel·lentment dirigit per Pere Lluís Biosca, ens va interessar, sense desmerèixer-ne la resta, l'obra de Joan Pujol, en la qual vam trobar aquest alè dramàtic que rarament assoleixen els compositors que no tenen una gran personalitat; a més de gaudir d'una tècnica contrapuntística de primer ordre que, segons el meu parer, també mantenen Francesc Valls i Joan Cererols i, potser no tant, Tomàs Milans, autors interpretats a l'església de Sant Genís.

Cent anys, si fa no fa, separen la tonalitat temperada amb la qual Bach va refermar la uniformitat de l'escala musical que encara avui conservem, de la música d'autors com ara Pujol i Cererols. Si Pujol manté encara el sistema dels modes eclesiàstics, en Cererols trobem un esperit més evolucionat, encara que només existeixi una diferència de poc més de mig segle entre la mort de l'un i de l'altre, i menys de mig segle entre la mort de Cererols i la constatació del naixement de la música moderada amb El clavecí ben temperat de Johann Sebastian Bach. Certament, el fet d'uniformar-lo ha facilitat l'escriptura musical, però també és cert que hem perdut la riquesa que significava el respecte a les lleis científiques.

És curiosa, tanmateix, l'atenció amb la qual el públic, amb un grau mitjà de comprensió de la tècnica musical rep aquests concerts corals. La veu atrau poderosament l'ésser humà, encara que la falta d'ajudes i les dificultats de la vida actual ens estigui duent a un allunyament de la participació del públic en la funció coral, que, almenys a Catalunya, era moneda corrent fins fa ben poc.