L'excel·lent impressió creada per l'orquestra es va confirmar en la Simfonia núm. 3 de Brahms: una corda consistent i nutritiva com el millor brou, capaç de passar en un nanosegon del pizzicato més subtil a l'arc més incendiari (el scherzo del concert), o de cantar a cor obert (el desenvolupament del primer temps de la simfonia); una fusta penetrant (l'ominosa fusió de clarinets i fagots en el Nocturn de Xostakòvitx); i un metall més agre però esperonat per una batuta a qui li anava la vida en cada compàs. El de Chailly va ser un Brahms abrandat, de sang calenta, directe al plexe solar, impetuosament romàntic, que va expulsar en el conegut tercer temps qualsevol temptació d'anunci ensucrat de moda de tardor. Una espaterrant Obertura acadèmica com a propina va tancar un concert aclaparador.